Intermèdia Confidencial amb Xavier Batalla: Afganistán, l’Irak d’Obama?

Membre des de fa anys del Real Instituto Elcano i Corresponsal Diplomàtic de La Vanguardia, Xavier Batalla va protagonitzar un interessant InterMèdia Confidencial durant el qual els assistents varen poder repassar i analitzar el context que viu l’Afganistan.

Batalla va recordar com l’Afganistan s’ha caracteritzat històricament per ser un territori separador de conflictes: “el que ara es viu a allà es va començar a definir fa 30 anys, quan era territori de ningú i va ser envaït per una URSS encerclada, que necessitava evitar el contagi islamista, i que es va veure obligada a acabar intercanviant armes a canvi d’aliments”. I és que, en aquell context, la voluntat de veure una Unió Soviètica derrotada va dur a molts països a recolzar a l’altre bàndol, el dels afganesos. Estats Units els hi va facilitar la intel·ligència; Pakistan, soldats; Aràbia Saudí; homes, i les armes, de fabricació soviètica, les van proporcionar Israel i Egipte. Aquest conflicte bèl·lic –que va derivar en la posterior caiguda del comunisme amb l’enderrocament del mur de Berlín- va quedar molt ben explicat, destacà Batalla, en “La Guerra de Charlie Wilson”, un treball periodístic portat al cinema recentment i que detalla l’esforç d’un polític nord-americà per ensorrar els soviètics a tota costa.

Finalitzada la guerra, Afganistan, però, va quedar en mans de grups islamistes varis, enfrontats en una lluita pel poder. Entre les diverses tribus i ètnies hi destacava un grup de “clergues simpàtics” –segons descripció partidista del Wall Street Journal-: “els Talibans”. Aquest grup va rebre el suport de Pakistan, país interessat en ofegar els brots de nacionalisme pastuun, i dels Estats Units, que negociaven amb el govern talibà la construcció d’uns oleoductes que els hi permetessin fer arribar el gas i el petroli al Mar Caspi. L’acolliment per part dels Talibans del terrorista Osama Ben Laden després dels bombardejos de les ambaixades americanes de l’any 1998 va trencar amb aquestes negociacions bilaterals que acabaren, definitivament, a principis del 2001, poc abans del tràgic atemptat de l’11 de Setembre.

En aquest sentit, Batalla va aprofitar per destacar, dintre del seu raonament, que fenòmens tan mediàtics com el de Ben Laden “no neixen espontàniament. I, en part, tenen la seva explicació en la situació d’Aràbia Saudí, probablement el país més retrògrada de l’Orient Mitjà pel seu fanatisme religiós anti-occidental ”.

Quan cauen les torres bessones, els Estats Units, emparats pel dret de resposta davant l’agressió, decideixen atacar l’Afganistan, aprofitant la incursió per fer caure el govern talibà. L’administració Bush, va assegurar el ponent, es va equivocar perquè creia “que podia reconstruir l’Afganistan i, més endavant, l’Irak tal com anteriorment ho havia fet amb Alemanya i Japó”. Un idealisme, va remarcar Batalla, “que no es correspon amb unes realitats que no poden ser comparables”. “A la pudor a petroli que fa aquesta guerra hem de sumar, a més, les ingerències dels conflictes exteriors”. L’Índia i el seu suport als Pastuuns nacionalistes, el conflicte de l’Otan i Rússia, el paper d’Iran i l’Àrabia Saudí…I ara que el conflicte s’ha tornat cada cop més dur, Espanya té en part raó quan diu que “no varem enviar soldats per fer la guerra sinó per tasques humanitàries”. Per altra banda, “són també acceptables les demandes dels Americans que necessiten més recolzament militar europeu en una guerra que ha tornat a esclatar amb molta virulència”… S’haurà de veure, però, quina és la resposta quan és Obama qui demana l’ajuda als països de la Unió Europea. I és que està clar, segons Batalla, que l’escenari ha canviat. “Per un primer ministre europeu no és el mateix negar-se a recolzar les idees de Bush -que va ser un líder impopular- que fer-ho amb les del nou inquilí de la Casa Blanca, que té una gran imatge popular a nivell internacional”.

El que queda clar, si més no, és que a Afganistan “és impossible aconseguir el jardí democràtic que somiaven els neoliberals”. Ara es tracta, concreta Batalla, de trobar “el talibà bo” (“si és que n’hi ha algun” ironitza el ponent) que sigui capaç de retornar l’ordre a un país “que té el monopoli de l’opi i que resulta de gran importància geoestratègica” per la riquesa petrolera de les repúbliques ex-soviètiques que es troben al seu voltant.

Batalla ens apunta al final la preocupant situació que viu el Pakistán, un país amb un 70% d’analfabets però que, tot i això, té la bomba atòmica i podria ser un potencial enemic d’Occident. Els conflictes que allà esdevindran queden, però, per un proper confidencial. Doncs entre anècdotes i cafès, el temps compartit amb Xavier Batalla ha passat volant.

Data de la trobada: 03/03/2009