Intermèdia Grup de Comunicació, actualment dirigida per Aina Rodríguez Escoruela, va néixer oficialment el mes de novembre de 1990, tot i que ja feia mesos que s’hi estava treballant des d’un petit edifici de planta baixa que abans havia estat estudi de l'arquitecte Carles Pons i, prèviament, fusteria històrica del molt menestral barri de Gràcia.
Allà, al carrer Luis Antúnez 16, s’hi aplegava una petita plantilla de tres treballadors: el fundador Toni Rodríguez Pujol i dues executives, Marta Serra Alacid que també feia funcions d'administració i Montse Ferrer Ortega. Montse i Toni procedien de “Dupont & Dupond’’ (D&D), una agència de comunicació on tots dos havien treballat anteriorment fins que D&D va decidir centrar-se en el camp estricte de la publicitat.
Els accionistes inicials d’Intermèdia van ser el propi Toni Rodríguez, periodista; en Lluís Badia, financer, i, de forma minoritària, en Xavier Punsoda, advocat. Tots tres eren amics i antics companys d'estudis a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Badia, casat amb Marta Serra, i Punsoda, s’hi van estar 3 anys, fins que el projecte es va consolidar.
La irrupció d’Intermèdia al panorama de la comunicació corporativa va ser realment destacable, gràcies a unes primeres eleccions a la presidència de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona guanyades per la mínima pel candidat d’Intermèdia, Antoni Negre i Villavecchia.
Negre era “un senyor de Barcelona” apassionadament independent, com Intermèdia, que només militava al Barça i no solia casar-se amb ningú. Advocat, president d’Abelló Linde, S.A. i cònsol d'Àustria, només la seva capacitat de treball i d’envoltar-se de bons col·laboradors va aconseguir que guanyés una presidència que tot Barcelona ja veia en mans del seu oponent, l’hoteler Joan Gaspart.
Gaspart era el candidat “in pectore” del president sortint, Josep Maria Figueras, un gran empresari de la construcció potent i cultivat, que liderava intel·lectualment l'empresariat de nou encuny vinculat a la construcció, l'hosteleria, la Fira i el Barça, que anava substituint poc a poc la tradicional aristocràcia del tèxtil que havia dominat el panorama ciutadà.
Davant d'aquell potent poder fàctic, Negre era un vers lliure de la societat civil catalana, tal com el va definir anys després Toni Rodríguez a Via Empresa, i representava uns valors amb què l’agència s’identificava plenament.
La data de la votació que havia de donar un tomb decisiu a la història de la Cambra, va ser la de l’11 d'abril de 1991, quan Negre va obtenir aquella mínima victòria gràcies a una abstenció i a la diferència d’un sol vot a favor. Això va permetre, de forma col·lateral, consolidar Intermèdia, que va donar servei a la Cambra fins a gener de 2002 i com a conseqüència a la Fira, aleshores dirigida per Ferran Lemus, la presidència de la qual també corresponia al president de la Cambra.
UN LLISTAT AMPLI DE CLIENTS
Altres clients destacats d’aquella primera etapa van ser AUTEMA, que continua sent-ne des d'abans fins i tot de la creació de D&D; Cebalsa ATO, dirigida per Ramon Mas (gener 1991); el Col·legi d'Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya, presidit pel doctor Josep Lluís Navarro (octubre 1990); Óptica 2000, en col·laboració amb la comunicadora i actriu Ivonne Sentis (novembre 1991); AFOPAC, una associació de forners que volien obrir en diumenges i festius (juny 1991); Palau de la Música, amb Rosa Garicano com a directora (juny 1991); Pierre Cardin Espagne, dirigida pel cineasta Paco Poch (desfilada a Madrid, març 1991 i a París, febrer 1993); Fundació Empresa Catalunya i Europa (FECE), liderada per David Samper (missió empresarial a Caracas, juliol de 1991); Fibanc, presidida per Carles Tusquets (setembre 1991); Sotaverd, propietat de Ferrovial, Bonasport i L35, liderada per Xavier Ribó (gener 1992); Club Natació Barcelona (febrer 1992); Quinta Salut L’Aliança, presidida per Miquel Esquirol (maig 1992); 125è aniversari de Sant Joan de Déu (juny 1992); Institut Català de Finances, dirigit per Ernest Sena (febrer 1993); Col·legi Territorial d'Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (desembre 1993), entre altres.
Explicació a banda mereixen l'Ajuntament de Sant Adrià de Besós, que volia construir un bloc d'edificis destinat a separar “el gra de la palla” de l'ingovernable barri de La Mina, i el Certamen de les Millors Iniciatives Empresarials de l’any que, com AUTEMA, procedia de més de deu anys abans de la fundació d’Intermèdia.
El conflicte del Besós, iniciat l’any 1989, va enfrontar un alcalde valent com Antoni Messeguer i el seu inseparable Joan Albert Dalmau (pare de l'actual conseller de presidència) amb tota mena de poders fàctics amb interessos contraris al projecte. Entre ells, seccions locals de determinats partits polítics, clans del narcotràfic, màfies immobiliàries marselleses i veïns immigrants de segona generació que no es volien barrejar amb “gent de la Mina”.
La gestió d’aquell compte va ser duríssima i fins i tot perillosa, amb còctels molotov, barricades al carrer, mossos d’esquadra baixant des d’helicòpters als terrats de les cases i guerres de propaganda de molt primer nivell. D'aquells fets se’n va dir “la Intifada del Besòs”, en referència als aixecaments palestins dels anys 1987 a 1993 que van donar la volta al món per la seva virulència.
Si en voleu més detalls, tot i que novel·lats, podeu trobar-ne a “Aquella Colla de Fills del 68”, de Toni Rodríguez (El lector Universal SL, Barcelona, juliol de 2020). Els personatges són fàcilment identificables.
Un altre esment especial mereix el Certamen de les Millors Iniciatives Empresarials de l'Any, impulsat per El Periódico de Catalunya i del Departament d'Indústria de la Generalitat, que a partir de 1980 va voler destacar públicament casos d'èxit per combatre el pessimisme en moments d’altíssima inflació, nombroses fallides i tancaments d’empreses, vagues inacabables i atemptats terroristes. El jurat estava presidit per Vicenç Oller i integrat pels presidents de la Cambra de Comerç, Foment del Treball, PIMEC, Col·legi d’Economistes i Cercle d’Economia. Toni Rodríguez n’era secretari i Intermèdia hi va treballar intensament fins a la seva dissolució, l’any 1999.
UNA JORNADA INTENSA
La jornada diària de l’agència s’iniciava amb la lectura de tots els diaris i suplements publicats a Madrid i Barcelona, seguida d’una intensa sessió de retalls i fotocòpies que s’enviaven als clients via fax, un aparell telefònic que transmetia textos i en ocasions bloquejava el sistema. En Carles Tusquets se’n solia queixar amb tota la raó del món.
Amb tota aquella feinada, Intermèdia va haver de buscar reforços. Molt a l'inici, va ser la periodista Núria Navarro, familiar del fundador, qui, entre altres, va donar un cop de mà a l’atrafegada tropa. Més endavant s’hi va afegir temporalment Montse de Azúa, antiga secretària del despatx privat de l'exconseller i president de Dupont & Dupond, Vicenç Oller.
Però no va ser fins que s’hi va incorporar Eva Pallàs, l'any 1992, que Intermèdia no va entrar en una etapa de major estabilitat que ens ha dut fins ara. L’Eva, un dels pilars fonamentals del projecte, és actualment la membre més llargament vinculada a l’agència.
Cal dir però, que hi va entrar quan encara tenia 24 anys. Llarga vida a Intermèdia!