L’Anna Gener és CEO de Savills Barcelona. Humanista, economista i enamorada de Barcelona. Va començar a treballar com a auditora financera a Grant Thornton i KPMG. Va obrir per primer cop la porta del sector immobiliari gràcies a la seva passió pel 22@. Sempre li ha agradat escriure i comunicar. Seva és la mirada d’Artemisa que a mi, personalment, em recorda a la victòria de l’autenticitat i de ser un mateix en una ciutat tan especial com Barcelona.
Són les 13h 45 d’un dia assolellat de juliol i comença el dinar Intermèdia Confidencial amb Anna Gener. La sala presidencial de l’H10 Art Gallery està plena a vessar i hi ha temps per parlar dels hubs, el talent i la creativitat de Barcelona, dels lideratges del món no polític, de l’urbanisme d’lldefons Cerdà, del The Beauty Effect de Richard Florida, dels ponts de diàleg entre el sector públic i el privat o de les vocacions d’alt impacte.
L’Anna i jo ens coneixem des de fa molts anys. Coses de la màgia del periodisme i de Barcelona… Comencem la nostra conversa amb un parell d’aigües en un racó ombrejat de la terrassa de l’hotel. Abans d’acabar, li pregunto per un llibre que li hagi marcat i em respon Mirall Trencat de Mercè Rodoreda. Tot un clàssic de casa nostra. I és que tal com escrivia Rodoreda, “hi ha gent que amb un record, en té per a tota una vida”.
Definitivament, jo també soc del club de lectors de la nostàlgia dels records.
La primera pedra al 22@
Nascuda l’any 1974, Anna Gener va començar a caminar pels passadissos del món universitari quan Barcelona vivia l’eufòria olímpica. Es va formar en Ciències Econòmiques i Humanitats i va viure de primera mà l’espurna del 22@.
-Per què va estudiar Economia i Humanitats?
Sempre m’ha agradat el món de la filosofia, la literatura i la història. La meva vocació i la meva passió són les Humanitats. Ara bé, vaig estudiar també Ciències Econòmiques com una forma pràctica de guanyar-me la vida i de ser més líquida en el mercat laboral. Es pot viure intensament una vida des d’una perspectiva humanística, sense haver-t’hi de dedicar. És el meu moment de plaer, de connexió amb mi mateixa i em permet descobrir coses personals i del món.
-Per què es va dedicar al sector immobiliari?
No tenia cap vocació concreta quan vaig acabar Econòmiques. Vaig ser auditora financera durant sis anys i això em va permetre orientar-me i veure sectors diferents. Encara no tenia un camí marcat i em va tocar auditar diverses empreses immobiliàries. Recordo especialment l’empresa promotora de la Torre Agbar (ara és Torre Glòries) que em va permetre descobrir un nou àmbit de desenvolupament urbanístic i immobiliari que es diu 22@.
“Allò que realment va despertar la meva vocació va ser un barri nou com el 22@ que s’havia de construir”
-L’espurna del 22@.
Eren els anys 2000. Allò que realment va despertar la meva vocació va ser un barri nou que s’havia de construir. Tant és així que el 22@ va ser la meva porta d’entrada a l’immobiliari. Hi havia un àmbit industrial obsolet que s’havia de reconvertir en oficines. Tothom pensa en l’habitatge, però jo vaig entrar al sector immobiliari de la mà dels usos no residencials i de les oficines al 22@. Vaig començar a treballar a Aguirre Newman que va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona a conceptualitzar els usos del 22@ i atraure empreses perquè s’hi instal·lessin.
La victòria d’Artemisa
Artemisa és la deessa grega de la caça, els animals, la naturalesa, les dones o els nadons. Anna Gener va estrenar l’any 2017 un blog titulat La mirada d’Artemisa per parlar entre bambolines de les virtuts, les misèries i les pors del sector immobiliari des d’una perspectiva humanística.
-Com és la mirada d’Artemisa?
Sempre m’ha agradat escriure i de fet, és un hàbit que procuro fer sovint. Quan m’haig de preparar una reunió o una intervenció pública, prefereixo redactar-ho abans que fer un powerpoint o uns bullet points. Tu saps molt bé que quan poses negre sobre blanc és quan les idees tenen realment sentit i estructura, alhora que apareixen les llacunes o els buits… És una espècie de confrontació.
-L’escriptura il·lumina les paraules.
És quan escrius que veus si hi ha un valor o no. Tinc la vocació d’escriure i vaig tenir la sort que un periodista del sector em va proposar escriure entre bambolines sobre la professió i l’immobiliari.
“Quan poses negre sobre blanc és quan les idees tenen realment sentit i estructura, alhora que apareixen les llacunes o els buits… És una espècie de confrontació”
-I va acceptar.
Havia d’explicar coses que no tenien a veure amb el mercat o el show off, sinó amb les virtuts, les misèries i les pors de la nostra professió. Em va semblar molt seductor perquè era una forma d’apropar-nos i que molta gent es posés a la nostra pell. M’hi vaig llançar de cap.
-Humanitzar l’immobiliari.
Vaig fer bastantes confessions que en cap cas m’hauria imaginat que faria. Primer em sentia en una mena d’anonimat perquè ho llegia molt poca gent, però després ja vaig veure que havia de ser més prudent. [Riu]. Vaig començar a escriure per mitjans i volia aportar coses que creia que podien tenir interès més enllà del nínxol del sector immobiliari, però llavors també perdia una mica de frescor. M’encanta i no em fa vergonya ensenyar les meves interioritats a l’hora d’escriure perquè em permet connectar amb qualsevol persona.
-“Tras más de dos décadas trabajando sin parar, siento que en mis manos tengo derrotas y victorias, pero que mi trabajo es honesto con mi manera de ser y con lo que deseo para las personas con las que trabajo”, va escriure.
M’emociona recordar-ho.
-Alguna victòria memorable?
El món corporatiu és encotillat i advers als riscos per definició. La nostra matriu està a Londres i cotitza en borsa així que som molt curosos amb els missatges que donem i com poden afectar el valor de l’acció. Vivim en un món de molt control que m’hauria pogut asfixiar, però sento que mostrar-me com soc i poder treballar de forma personal ha sigut una victòria.
“Vivim en un món corporatiu encotillat i de molt control que m’hauria pogut asfixiar, però sento que mostrar-me com soc i poder treballar de forma personal ha sigut una victòria”
-Ser autèntic és una gran victòria.
No sé massa bé com ho he aconseguit fer, però he tingut l’espai i la confiança per fer-ho i s’ha acabat visualitzant que això ha tingut un impacte positiu per a la nostra organització. Arribar fins aquí ha sigut màgic i una feina d’atrevir-se i anar fent durant molts anys. He modelat moltíssim la meva cadira fins a sentir-me realment còmoda en un entorn on és complicat tenir perfil propi.
-Alguna derrota per aprendre?
Forces… Cada vegada que marxa algú de la nostra organització, que és una empresa de consultoria amb molta rotació. Cada any fitxem a molta gent jove, però és una derrota cada cop que marxa algú valuós i que podia ser un líder de futur. M’hauria encantat haver-los pogut obrir camí dins de la nostra organització fins al punt de quedar-se amb nosaltres per desenvolupar el seu talent.
El lideratge és col·lectiu
De lideratges n’hi ha de moltes menes. Anna Gener reivindica i exemplifica també els lideratges empresarials, directius i de la societat civil que promouen la generació de dinàmiques en positiu. Parlem, doncs, del lideratge col·lectiu.
-Què ha de tenir una bona líder?
Sentir-se part d’un equip. El lideratge del segle XXI és col·lectiu i és capaç de valorar allò que aporten els altres. Ha de ser molt flexible, estar atent al seu voltant i donar protagonisme al col·lectiu abans que a l’individu. De fet, no entenc els lideratges individuals.
-Quina és la clau per a una bona comunicació?
Potser sona molt prosaic, però la clau és fer-ho i tornar-ho a fer moltes vegades. Li hem de treure misticisme perquè la primera vegada que fas una cosa potser no surt especialment bé. Qui vulgui comunicar bé s’ha d’exposar en públic, gaudir-ho i anar millorant. Comunicar és meravellós perquè és el poder de fer arribar el teu punt de vista.
“Comunicar és meravellós perquè és el poder de fer arribar el teu punt de vista”
-El poder de connectar, compartir i construir un relat col·lectiu.
Exacte. I t’has de creure allò que expliques, sinó genera rebuig entre la gent.
La Barcelona metropolitana
30 anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona, vivim ara l’auge dels hubs a la capital catalana. Anna Gener fa una radiografia de la ciutat tot fent referència a la salut, la computació científica, la indústria farmacèutica, les empreses digitals i tecnològiques o els videojocs, entre d’altres. Alhora, també reivindica la capacitat associativa de la ciutat i la necessitat de saber aprofitar la regió metropolitana i la col·laboració publicoprivada.
-Com veu Barcelona?
Amb molt potencial. A totes les ciutats tenim reptes i riscos molt importants com els populismes. Ara bé, Barcelona és una ciutat que té la força de molta gent que té ganes de fer-la encara millor i que se sent involucrada amb el seu futur. Soc molt optimista amb la ciutat.
-Barcelona no pot viure sempre del record dels Jocs Olímpics. Quins projectes estratègics necessita la ciutat?
El gran repte de la ciutat és la visió metropolitana i saber-ho articular bé des del Vallès, de Vilanova a Mataró. Articular bé vol dir fer polítiques com un únic nucli urbà. Per exemple, la mobilitat que hauria de ser més unitària i així guanyaríem més competitivitat, l’habitatge o una millor distribució de les oportunitats que pot captar Barcelona per a tot el territori. Hem de pensar en el conjunt de Catalunya.
“El gran repte de Barcelona és la visió metropolitana i saber fer polítiques de mobilitat o habitatge com un únic nucli urbà. Sense diàleg i sense col·laboració publicoprivada, no ho resoldrem”
-Ens falta més i millor col·laboració publicoprivada?
S’han de construir ponts de confiança i pensar en la resolució de problemes per a la societat. Sense col·laboració publicoprivada no resoldrem el problema de l’habitatge, de la mobilitat o de la sostenibilitat. Molts emprenedors proposen solucions que al final no s’acullen dins la legislació o el pla de mobilitat de la ciutat. El repte és que el sector públic tingui un pla sobre com vol que sigui la mobilitat a Barcelona i a partir d’aquí veure quin encaix hi pot haver amb les propostes dels empresaris i dels emprenedors.
-Un pla i una visió.
Aquest és un gran repte per al sector públic i el sector privat no deixarà d’innovar i suggerir coses. Hem de veure com tota aquesta potència de gent proposant i innovant pot ajudar a resoldre els problemes de la societat. Per al sector públic el més fàcil és dir-li que no a un emprenedor perquè regular-ho és complicat. Això només ho resoldrem amb diàleg i confiança. Hi ha molta feina a fer.
Ser societat civil
Ser o no ser societat civil? Aquesta ja no és la qüestió.
Almenys per a una persona líder com Anna Gener que té un paper important en institucions com Pimec, Barcelona Global, la Cambra de Comerç de Barcelona, UPF-BSM, el Círculo Ecuestre, l’Ateneu Barcelonès, la Fundació Museu Picasso, la Fundació Catalunya Cultura o el Periódico, entre d’altres.
– Quin paper ha de tenir la societat civil?
El teixit associatiu de Catalunya és molt ric i ho procuro participar-hi perquè vull aportar-hi i m’aporta molt. Insisteixo que aquest és un tret diferencial de la nostra ciutat que ens permet propulsar-nos i estar connectats amb altres persones de la nostra indústria que també ens enriqueixen. Jo vull ser-hi, participar-hi i contribuir a aquesta tasca infinita que ve de generacions anteriors i on també estaria bé que s’hi involucressin les noves generacions. Aquest és un dels teixits més grans que tenim.
-Un llibre?
Mirall trencat de Mercè Rodoreda.
-Un racó preferit de Barcelona?
El Front Marítim i la platja de Barcelona.
Aclariment per a tots aquells lectors que vegin un paral·lelisme històric en el joc de paraules del titular:
La victòria de Samotràcia és una escultura de l’escola de Rodes que representa la victòria d’Atena en forma de dona amb les ales desplegades a la proa d’un vaixell. Una obra d’art hel·lenística impregnada de realisme, moviment, bellesa o tècnica. Potser alguns també recorden aquell manifest futurista que deia que “un automòbil és més bell que la victòria de Samotràcia”, però no oblidin que l’art i la bellesa també mouen el temps i l’espai de Barcelona.
Records per a tota la vida.
