En una realitat voluble com l’actual, amb dosis ingents d’incertesa en molts camps i una qualitat líquida (per inestable, per canviant) amb què des de la sociologia s’ha volgut abillar la nostra modernitat, si més no en allò que ateny als mitjans de comunicació de proximitat ens podríem aventurar a defensar (ai!) un enunciat volgudament categòric: aquest segment de mitjans –i aquí posem el focus, sobretot, en la premsa comarcal i local– compta amb un actiu de gran valor, que es corporifica en la fidelitat (la del seu públic).
Ho sustenten les dades. En una anàlisi corresponent a l’any 2021, la darrera edició de l’Estudi d’Audiència de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) xifra en un 1% l’augment de share global obtingut per les capçaleres impreses en el període, amb prop de dos milions i mig de catalans i catalanes que van llegir les capçaleres adscrites a l’entitat i una quota mitjana de lectors diaris que superava les 269.000 persones (amb 3.000 lectors més que el 2020). No ens resistim a fer notar en aquest punt que el 42,8% dels joves menors de 35 anys de procedència comarcal s’informa a través de la premsa de proximitat, en suport paper (25,7%) o digital (17,1%).
La imatge resultant de tot plegat podria resultar, gairebé, contraintuitiva en el seu significat (per optimista), encara més si la vinculem a un context de crisis severes i juxtaposades (la financera de 2008, la pandèmica de 2020 en les seves diverses dimensions i l’ara incipient causada pel conflicte bèl·lic iniciat per Rússia a Ucraïna i les tensions energètiques) a què no han pogut sobreposar-se per complet els grups empresarials periodístics del país.
Per suposat que seria temerari menystenir els reptes que una època de canvis profunds presenta al conjunt del sector: la inversió tecnològica i, en funció d’aquesta, la transformació organitzacional; l’adopció de la innovació i l’evolució cap a nous formats digitals i/o multimèdia a fi i efecte de captivar les audiències més joves; la lluita contra les fake news com a garant de la necessària confiança que vertebra la relació entre mitjà (emissor) i ciutadania (receptora, per bé que cada cop menys circumscrita a aquest rol per obra i gràcia de les xarxes socials i la seva exaltació del jo actiu – jo participatiu); la salvaguarda de la transparència i la independència de les empreses periodístiques (qüestió candent amb la nova llei de llibertat de mitjans impulsada per la Comissió Europea) i l’assoliment de l’autonomia financera (la mare de l’ou) a través de la posada en pràctica de nous models de negoci i fórmules de pagament que, alhora, contribueixin a minimitzar els efectes de la crisi publicitària.
Però sigui com sigui i situats en el nostre present (no caurem en el parany d’augurar futurs plausibles), la constatació més remarcable és l’arrelament dels mitjans de comunicació local i la proximitat amb la seva gent i amb la realitat política, econòmica, social i cultural que configura el seu propi espai d’activitat, en una convivència que podem emmarcar des del binomi compromís i (volem insistir-hi) fidelitat.
I és precisament pel potencial que subjau en aquesta interrelació que volem posar èmfasi en els bons resultats que pot aportar la integració dels mitjans comarcals i locals en el disseny i execució de les estratègies comunicatives d’organitzacions i empreses, públiques o privades.
Ésser conscients de l’impacte i de la influència d’aquests mitjans en el territori (en termes individuals i col·lectius), plantejar i oferir-los (amb mesura) continguts ben treballats des d’un enfocament de proximitat (que és el que confereix un sentit ple a la seva tasca) i adaptats als criteris d’edició que els conformen, establir relacions de llarga durada amb els periodistes basades en el respecte professional (extrapolable al mitjà que representen), l’honestedat i la lleialtat, han de ser elements irrenunciables a considerar en tal context.
Sí, ho heu vist, (volgudament) categòrics en el que pretén ser una apologia de la premsa de proximitat i del seu potencial comunicatiu.