Despullar-se

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, presidit per Roger Loppacher, Organitza periòdicament uns esmorzars informatius als quals té l’amabilitat de convidar-me. Aquest matí, però, el convidat de debò era n’Albert Om, un periodista amb qui no he tingut mai l’ocasió de coincidir laboralment, però que sempre m’ha semblat un bon referent de l’actual generació professional. La generació que avui dia té la responsabilitat de mantenir útil i viu el sempre difícil ofici d’informar. El títol de la xerrada era al voltant de l’entrevista, i el ponent s’interrogava si aquest gènere era encara vigent o no. El diagnòstic, sortosament, ha estat positiu, tal com ha demostrar un auditori ple d’estudiants, que han allargat i enriquit el col·loqui final de l’acte, amb una pila de preguntes força interessants. Tal vegada per això, (i, sense dubte perquè jo, als matins no sóc gaire xerraire) no he fet la pregunta que em suggeria, justament, la intervenció d’un dels estudiants. Preguntava el xicot, com s’ho feia l’Om per aconseguir despullar els seus personatges. No recordo exactament la resposta del senyor Om, probablement perquè m’han vingut al cap les tècniques que jo mateix feia servir quan, fa una pila d’anys, em vaig especialitzar a fer entrevistes, primer al suplement del vell Correo Catalán i desprès al Circuit Català de TVE. M’hauria agradat explicar-li a l’estudiant. Però com no sé con es diu ni on para, ho faré, modestament des d’aquí. Despullar-se, com diuen els francesos, c’est un gran mot. Perquè sigui plaent i útil als objectius desitjats, cal que es faci lentament. Sense brusquedats. Ningú es despulla davant d’un desconegut, encara que sàpiga qui és. I encara menys, si hi ha parròquia que s’ho mira. Fer una entrevista, efectivament, és un exercici de seducció. I cap seductor/a pot pretendre que el seu entrevistat es despulli, si ell/ella no ha fa prèviament. Sense preses, si pot ser. I si no pot ser, millor que no facis cap entrevista.