Hora de fer feina.
Diuen que a Catalunya, i més concretament a Barcelona, no comença realment el curs fins que no han passat les festes de la Mercè, la gent no comença a retirar senyeres i domassos, el Parlament no celebra la primera sessió de política general, i el Barça no acaba de provar l’equip ideal de la temporada. Tot de coses, no cal dir-ho, que provoquen allaus d’especulacions, tertúlies públiques i privades, interpretacions diverses i gran gesticulació mediàtica.
Però allò amb què ens trobem dilluns al matí en arremangar-nos i començar la feina és amb la necessitat de fer-la, i de fer-la bé, tant si és molt d’hora com si vam anar a dormir tard pensant-hi.
I aquesta necessitat, que és econòmica però també estrictament antropològica, haurà de ser satisfeta en qualsevol circumstància de present o de futur. És evident que les emocions i els sentiments mouen el món, però de tant en tant cal separar el cor de la màquina i pensar que sigui quina sigui l’eina finalment adquirida, hi haurem de posar tot el cor per continuar fent-la anar com cal.
Un estat, un estatut, una autonomia o una regió administrativa no són res més que diferents eines legals que el dret polític posa a disposició dels ciutadans per organitzar-se i relacionar-se amb els seus veïns. La solució final serà el resultat de les diverses dialèctiques engegades a hores d’ara, i, sens dubte, dels sentiments que les acompanyin.
L’altre dia, una jove alcaldessa de l’àrea metropolitana barcelonina deia en una trobada de la Fundació Olof Palme que la gestió dels sentiments també forma part de la política. Cert. Però també és la gestió de la feina la que ens ha de permetre fer-la bé en qualsevol escenari de futur que la història ens tingui preparat. Perquè, tant si ho vols com si no, encara no vivim del futur sinó del present; cada set dies serà dilluns i cada final de mes haurem de passar comptes. I perquè la nostra obligació és mirar de millorar les coses i procurar ser cada dia una mica més dignes, més savis i més feliços.
Bona reentrée a tothom.