Ruben Fleischer és un director de cinema nascut a Washington fa prop de quaranta anys que té l’avantatge de fer tot allò que vol i l’inconvenient de no ser encara una figura tan reconeguda com en Tarantino. Si en Ruben fos com en Quentin, que també és un geni, tothom li riuria les gràcies i ningú no trobaria malament les seves exageracions a l’hora de fer, per exemple, pel·lícules de gàngsters.
Gangster squad, segons el meu parer, és una magnífica pel·lícula de bons i dolents, on els bons són molt bons i els dolenst són molt dolents. Com ha de ser. Trobo que el gènere de gàngsters i el del Far West són les dues representacions iconogràfiques del maniqueisme cinematogràfic americà de tota la vida que millor actuen com a descompressor moral de l’espectador universal. Efectivament, per molt dolent que siguis a la teva vida real, mai no ho seràs tant com pot arribar a ser-ho en Sean Penn a l’hora de fer taladrar viu un encarregat poc curós o en Leonardo DiCaprio a l’hora de llençar els gossos contra un mandinga fugitiu, culpable de no voler barallar-se a mort amb un altre. I per molt bo que siguis quan vas per la vida, mai no trobaràs del tot malament que els bons de les pel·lícules, com en Josh Brolin, en Jamie Foxx o en Christoph Waltz, se saltin lleugerament la llei i les normes morals per tal d’atonyinar una mica tota aquella colla de dolents que són tan i tan dolents.
I aquí és on comencen els problemes. Perquè ja sabem que en Tarantino i en Fleischer i tants altres fan servir la caricatura per enaltir la victòria final de la bondat humana per damunt de les perversions. I de passada, per anar una mica més grassos d’armilla. Però si comença a quallar la idea que solament fora de la llei es troba la justícia, que no és sinó la tesi principal de Django desencadenado, Malditos bastardos i de les historietes de còmic del bo d’en Fleicher, estem perduts.
Sobretot si al final resulta que la tesi és certa. I millor que no pensem en paral·lelismes.