Diuen que un dels desitjos més constants de la humanitat és la cerca de la veritat. D’aquí neix la filosofia, la religió, la política i, sens dubte, el periodisme. El primer problema, però, consisteix en definir exactament, hom diria que verídicament, en què consisteix exactament la veritat. És coneixement? És confiança? És una barreja de totes dues? O és, simplement, una aproximació a una realitat que no hem tingut ocasió de conèixer presencialment?
En qualsevol cas, és un problema. Per solucionar-lo, els humans hem fet servir teories, doctrines, ideologies i mitjans de comunicació. Però ara resulta que la filosofia planteja més preguntes que respostes, que les religions clàssiques s‘estan quedant sense parròquia, que els partits polítics tradicionals s’estan quedant sense votants, i que els diaris cada cop tenen menys lectors. I això passa en un context històric i cultural on augmenten les ganes de saber, l’espiritualitat, la participació social i la comunicació. Sobretot, per Internet.
Què ens està passant? He tingut ocasió d’escoltar darrerament un parell o tres d’opinions sobre el tema, de periodistes relativament joves que, com és la seva obligació, miraven de trobar resposta a aquesta pregunta. N’hi havia una que deia: “jo no sé què és la veritat; però la realitat és que a l’estat espanyol les classes mitges són cada cop més pobres, que els rics cada cop són més rics, que hi ha més corrupció, que les millores no arriben a la microeconomia, que tenim un atur de llarga durada del 20%, que 3’8 milions d’aturats no reben subsidi i que 2’5 milions ja no reben cap ajut”.
I aquesta realitat és insostenible: aquesta és la veritat.