Com ens recorda Elisabeth Carvajal al darrer número de Capçalera, va ser Aristòtil el primer pensador que va formular els tres actes en que s’estructura el relat d’una història, plantejament, nus i desenllaç, en una dissertació al Liceu d’Atenes en la qual explicava la seva “Poética o Art de la creació literària”. Una obra en la que també distingia entre la veu, que serveix als animals per comunicar-se, i la paraula, que serveix a la humanitat per enraonar.
En aquell temps el suport bàsic i gairebé únic de la narració estructurada era l’oratòria. O el teatre. És a dir, la dramatització, que és l’expressió més plàstica del raonament. Avui dia, les narracions es vehiculen a través de plataformes híbrides de comunicació que combinen text analògic, formats digitals, imatges audiovisuals i xarxes socials. Però l’objectiu continua sent el mateix: tocar la fibra sensible.
Amb quin objectiu? Aquí és on rau el quid de la qüestió, el perquè de tot plegat. Es tracta de comunicar, és a dir, d’influir, mitjançant les emocions. Com ho fa el teatre, l’òpera, la publicitat, la comunicació corporativa, el periodisme o la simple propaganda. Com es fa sempre i a tot tot arreu. I com a tot arreu, les intencions poden molt variades. D’aquí la importància de saber qui controla les emocions, qui les mou i amb quins objectius. Una tasca feixuga però necessària que cada cop requereix més l’ull clínic d’especialistes, com podria ser el cas d’algunes agències i d’alguns equips de redacció com ara @newtral.es o @malditobulo, apareguts per certificar la veracitat de determinades informacions, sens dubte intencionades, que corren lliurement per la xarxa.
I quin és el paper de les agències de comunicació en aquest terreny? Doncs si fa o no fa, el mateix que els mitjans tradicionals d’informació, dels quals solen ser interlocutores preferents: regir-se per un codi ètic de transparència que protegeixi els interessos de clients, treballadors, mitjans i stakeholders. Es tracta d’una aspiració ingenua? Potser sí. Però els ingenus sempre podran esgrimir l‘exemple de grans mitjans que en el seu moment van optar per la narració espúria d’històries partidistes i al final van haver de tancar. Va ser només una qüestió de mala sort?
Que tingueu un bon mes de juliol!