Sant Tornem-hi és un sant que fins ara no tenia gaires devots, però que des que la crisi va començar a fer estralls ha anat aplegant més i més fidels. No fa gaires anys, parlar del “trauma post-vacacional” era un esnobisme admès i reconegut socialment, que gaudia d’un cert prestigi i era perfectament equiparable a la melangia existencialista carregada de glamour que circulava pel món els anys seixanta i setanta. Llavors, qui no tenia “angúnia vital” era gairebé un personatge insensible, una mena de pària intel·lectual incapaç de copsar la complexitat de l’ànima humana i donar sortida als sentiments que provoca la nostàlgia.
Cura de cavall. Tot això s’ha acabat de cop i volta. Un conegut director de diari barceloní va gosar fer un tuit a començaments de mes animant la gent a superar el mal tràngol d’haver de tornar a la feina. Poca estona després corregia la seva petita relliscada, tot assenyalant la sort que tenim els qui tenim feina de poder tornar-hi. Una reparació ràpida i justa al nostre estimat Sant Tornem-hi, que realment es mereix tots els nostres agraïments. “Problemes de rics”, em va dir una persona molt estimada quan em lamentava de no saber si agafar el cotxe o la moto per anar a treballar. “Crisi? Vols saber el que és una crisi?”, em demanava un altra bona amiga quan remugava fàstics davant d’una petita contrarietat econòmica sobrevinguda de sobte. “Acompanya’m a l’Àfrica subsahariana i sabràs el que és una crisi de debò”.
Mai més, doncs. Visca Sant Tornem-hi! Fem la feina el millor que puguem –i sabem fer-la bé– i deixem-nos de romanços, melangies i mals rotllos. Serà l’única manera que, de mica en mica, acabi tornant a haver-ne per a tothom.
Amb aquesta mentalitat ens tornareu a trobar el curs que ara comença. De fet, com cada any. Que aviat en celebrarem 23.
Bona sort a tothom.