Diuen que alguns economistes de bona fe, cansats de veure com fracassen una vegada i una altra i una altra les seves fórmules màgiques per encertar el diagnòstic de la crisi, comencen a pensar que el que els convé de debò és iniciar un altra bombolla econòmica, ja sigui mobiliària, immobiliària, puntcom, puntnet o puntoiaparte. També n’hi ha, em fa l’efecte, que pensen que com més duri la crisi, millor per a ells. Han agafat una posició còmodament catastrofista que fa que totes les emissores radiofòniques i televisives del país se’ls rifin com a tertulians, i mentre hi hagi crisi podran anar tirant de veta. Han descobert que el catastrofisme ven, que hi ha molta gent que hi troba consol i que està disposada a comprar-lo, i que la majoria pensa que, com més malfiat o pessimista sigui un guru mediàtic, més intel·ligència demostra.
Re de nou. Això ja passava a l’Edat Mitjana quan els predicadors de més anomenada atemorien els pobres pagesos de remença anunciant grans penes a l’infern per a tots aquells desgraciats que gosessin desafiar les prediccions del poder exercit des de la trona. Poder espiritual, però també temporal, sens dubte. Podríem dir, sense gaire por d’equivocar-nos, que darrere les amenaces de l’infern, hi havia interessos concrets. I entre ells els dels propis predicadors, que amb tot allò d’anar espantant el personal van trobar un modus vivendi prou confortable com per avançar cap al seu propi enterrament: plat a taula, prestigi social… què més es podia/pot demanar?
I darrere de tot això, com és natural, els mercats. L’estat vaticà, els bisbats i els priorats, a l’Edat Mitjana; i en Mario Draghi, als nostres dies. Ni els predicadors coneixien personalment els bisbes, ni els tertulians coneixen el senyor Draghi, però tothom viu del mateix negoci.
Que Déu ens faci bons!