Jaume Collboni és un advocat amb visió de polític. Un home de dret que des de ben petit va tenir molt clar que era d’esquerres. Va començar la seva carrera per vocació, drets i deures però també per pragmatisme. “El meu activisme i consciència política i social va començar a la universitat en un sindicat d’estudiants”, recorda. El seu llegat familiar és el de la lluita sindical i al seu currículum hi figuren la UGT, el Centre d’Investigació Econòmica i Social de Catalunya i el PSC.
Són les 13h 30 d’un dia fred amb avís de pluja. Collboni arriba assessorat a l’hora citada a la terrassa del H10 Art Gallery. Aquest cop comencem per l’entrevista, però deixeu-me abans fer-vos un petit tast del dinar Intermèdia Confidencial que com sempre presenta el Toni Rodríguez ben acompanyat per l’Albert Ortas i l’Aina Rodríguez en una taula principal plena d’empresaris i directius de renom.
“Si alguna cosa us sona electoralista és perquè ja estem en procés preelectoral”, comença Collboni. Tota una declaració d’intencions que aixeca els primers somriures de la sala i és que el menú del dinar ja fa olor de míting. El fins ara primer tinent d’alcalde explica que no ha deixat abans l’Ajuntament de Barcelona per l’aprovació dels pressupostos i per projectes estratègics com el Mobile World Congress i l’ISE. Ara, però, té molt clar que és l’hora de marcar perfil propi i que la ciutat es juga molt més que la pròxima dècada a les eleccions municipals de maig. “Per apujar l’autoestima i la moral no podem parlar malament de la ciutat. És un esport de risc que hem practicat durant massa temps”, alerta.
Collboni sap molt bé que la seva gran estratègia és la centralitat i el poder de pactar amb tothom
El més calent és a l’aigüera i la recepta Collboni no té res a veure amb la independència, però sí amb la (co)capitalitat cultural i científica, la cohesió social i la redistribució de la riquesa, la pacificació, l’ànima de la Rambla, la centralitat i les polítiques progressistes. I també allò tan català de “parar i avaluar” per després decidir. En una frase que el polític ha utilitzat en més d’una ocasió: “La ciutat t’ho demana. Fes-ho per la ciutat”.
Collboni augura que “els pactes seran importants”. Ningú ho dubta. De fet, tothom hauria de tenir molt clar que en ple segle XXI ja no es pot viure del record de la majoria parlamentària i que sense diàleg i consens és impossible fer política. Almenys, política de ciutat i de país i no de partit. Bé, ningú ho dubta però encara pocs ho practiquen de veritat. Diu la famosa llei d’Hotelling que és un clàssic dels llibres d’economia aplicada a la política que els partits tendeixen al centre per maximitzar vots i electorat. Collboni sap molt bé que la seva gran estratègia és la centralitat i el poder de pactar amb tothom que competeix amb ell per guanyar. Una condició que a ulls d’alguns dels assistents al dinar ja el fa en certa manera “guanyador”. I és que sigui com sigui, Collboni té moltes possibilitats de tornar a l’Ajuntament, ja sigui com a tinent d’alcalde o alcalde en funció de com sigui la geometria variable dels pactes tàctics i les aliances estratègiques entre partits.
Sense diàleg i consens és impossible fer política de ciutat i de país. Diu la famosa llei d’Hotelling que els partits tendeixen al centre per maximitzar vots i electorat
Dit això, tornem als orígens de Jaume Collboni.
Del Dret a la política
Tot va començar amb la defensa dels drets d’estudiants i treballadors. I la política? Va ser més un “salt” fruit de la vocació i les circumstàncies que no pas una decisió.
– Per què va estudiar Dret?
– Per vocació. Sempre he estat un defensor de drets i he estat compromès amb la defensa dels drets d’estudiants i treballadors. També vaig estudiar Dret per una raó molt pragmàtica: era la carrera que tenia més sortides.
– Per què va entrar en política?
– No ho vaig decidir. No recordo el dia en què vaig dir que em dedicaria a la política. T’hi porten les circumstàncies i la forma de veure les coses, així com la vocació, les conviccions i el compromís personal. De la mateixa manera tampoc vaig decidir ser delegat de classe o vincular-me al moviment sindical.
Collboni: “La política és una forma de viure”
– No ho va decidir, però va rebre una trucada.
– Vaig saltar a la política perquè em va trucar el Miquel Iceta que llavors era portaveu del grup parlamentari amb el Pasqual Maragall com a president. Em van fitxar per ser coordinador del grup parlamentari que era una feina tècnica, vaig ser coordinador del grup i també diputat. Un bon dia es van convocar primàries per ser candidat a l’alcaldia de Barcelona i m’hi vaig apuntar. I aquí estic. El dia que deixi de dedicar-me full time a la política encara hi seguiré vinculat perquè és una forma de viure.
I és que hi ha trucades que poden canviar tota una vida.
Dels records a l’endemà
Tot i que Collboni defensa que “la política és una forma de viure” també té clar que no es pot viure sempre de la política.
– S’ha imaginat el moment de deixar la política?
– Clar que m’ho imagino! Sóc funcionari de carrera i per tant, tinc una professió i un lloc de treball. És molt sa pel sistema i pels polítics saber que és una feina apassionant, absorbent i il·lusionant a la qual t’hi has de dedicar i sacrificar molt però que afortunadament és temporal.
– Un bon record com a primer tinent d’alcalde de Barcelona?
– Veure ressorgir la ciutat, l’economia, les pimes, el comerç, els restaurants, els emprenedors… Quan tothom va reprendre les ganes de tirar endavant a tots els nivells. Barcelona va patir molt la pandèmia, però això em va sorprendre molt positivament.
– I un mal record?
– El pitjor dia és sense dubte l’atemptat del 17 d’agost a Barcelona. Recordo La Rambla buida i el silenci. L’endemà vaig anar a fer una entrevista a la televisió i és l’únic cop que no he pogut contenir l’emoció.
El record de l’atemptat a La Rambla estarà sempre a la memòria de tots els barcelonins.
Silenci.
El lideratge de Barcelona
– Com veu ara mateix Barcelona?
– Barcelona ho té tot per ser la millor ciutat del món per viure i treballar. Tenim talent, bones infraestructures, universitats, centres de recerca, capacitat d’emprenedoria, bona posició internacional i ara li cal un bon alcalde que entengui la ciutat i tingui capacitat de lideratge. Jo sóc optimista pel que fa al futur de la ciutat, sempre que es facin les coses que s’han de fer i hi hagi un lideratge amb visió de futur, així com capacitat de suma i integració de perspectives i visions. Hem d’engrescar la gent per recuperar la il·lusió amb la ciutat.
Collboni vol recuperar la il·lusió i la confiança en Barcelona, generant també noves oportunitats econòmiques
– Barcelona no pot viure sempre del record dels Jocs Olímpics.
– Aquestes eleccions van de futur o passat. La nostàlgia ben entesa ha de servir per recuperar l’autoconfiança perquè aquesta ciutat, si s’ho proposa, ho pot fer tot. Ara bé, jo no crec en fórmules del passat que serveixin per resoldre els reptes del futur: climàtic, demogràfic o atracció i retenció de talent, entre d’altres. Jo em proposo l’intangible de tornar a recuperar la il·lusió i la confiança en Barcelona.
– Quins projectes estratègics necessita la ciutat per recuperar la il·lusió i la confiança?
– No crec que sigui només un esdeveniment, però sí tot un conjunt de grans esdeveniments i bones notícies que projectin la ciutat i la facin atractiva ensenyant la part positiva de Barcelona al món i ens generin més oportunitats. El repte de futur és generar oportunitats econòmiques per a la ciutat, des de l’ISE o el MWC fins als ajuts a la reactivació econòmica per a restauradors, pimes i autònoms.
La relació amb Ada Colau
Molt s’ha parlat de la relació entre Jaume Collboni i Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona. Hi posem el focus:
– Com ha sigut la seva relació amb l’alcaldessa Ada Colau?
– Hem tingut una relació de matrimoni de conveniència. Els governs han de ser de coalició i això vol dir trobar punts comuns des de les diferències i fer avançar la societat. Ha estat una relació professional i correcta entre dos partits amb un àmbit ideològic compartit que lluiten contra les desigualtats i el canvi climàtic, però amb una visió diferent del creixement econòmic, l’ordre públic i el futur de la ciutat. La part personal també s’ha de cuidar sempre, tant a la política com a la vida.
Collboni: “La relació amb Ada Colau? Un matrimoni de conveniència”
– Ara ha decidit deixar de ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona per centrar-se en la campanya electoral.
– Malgrat que hagi renunciat al meu càrrec per dedicar-me a la campanya amb total llibertat i plena dedicació, crec que ha funcionat. Només cal veure què ha passat a la Generalitat quan no es té la capacitat ni la generositat de mantenir els pactes de govern bloquejant així la institució. El PSC ha hagut d’anar a treure les castanyes del foc i aprovar els pressupostos. I si això no ha passat a Barcelona és perquè el PSC ha tingut un paper de responsabilitat.
La cultura del sí o el per què no?
Des de l’esfera econòmica i empresarial s’ha criticat molt “la cultura del no” d’aquests anys del consistori barceloní. Collboni n’ha sigut el primer tinent d’alcalde però ha reivindicat per activa i per passiva -en petit comitè- entre empresaris que ell és clarament partidari del sí o el per què no? La política també és relat.
– Què faria diferent si fos alcalde?
– Hem tirat endavant aquesta idea de creixement i desenvolupament econòmic, però encara s’ha de fer molt més. Hem de ser una ciutat més atractiva per al talent, les inversions i les oportunitats de totes aquelles empreses que s’hi vulguin establir pensant en la gent més jove. S’ha de ser més agosarat, ambiciós, arriscat i no dir que no. Dir sí, o per què no?
– Per què no?
– Hem estat molt instal·lats en la cultura del no. El cas més paradigmàtic és el de l’aeroport. No és només l’afectació d’una infraestructura al territori, sinó quin és el model i la visió de ciutat. Quines són les alternatives? Sóc partidari d’una ciutat més connectada i amb més oportunitats per al talent i les inversions, per a les universitats i els centres de recerca. Aquest és un model de ciutat. L’alternativa? No ho acaben d’explicar, no sé si és l’autoconsum, l’hort o la placa solar.
Collboni: “La història de Catalunya i Barcelona és la de la col·laboració publicoprivada. Ara ha d’estar més estructurada i sense tants prejudicis i malfiances”
– Ens falta més col·laboració publicoprivada?
– N’hi ha molta, però ha d’estar més estructurada i sense tants prejudicis ni malfiances. La història de Catalunya i Barcelona, les grans institucions culturals o el desenvolupament econòmic no s’entendria sense la col·laboració publicoprivada. La ciutat és pacte i no un espai on experimentar la ideologia. Hi ha molts interessos i perspectives diferents, però liderar una ciutat és tenir la capacitat de generar pactes de col·laboració. I encara més si tenim un teixit tan ric com el nostre amb empreses i emprenedors que poden aportar un gran impacte que sigui beneficiós per a la ciutat. Per què no en parlem? Per què no ens asseiem en una taula i ho fem junts? La gent té moltes ganes de fer-ho i de tenir algú al capdavant que digui: “Fem-ho”.
– Política i societat civil van ara mateix de la mà?
– Depèn, va per barris. Hem passat molts anys complicats a Catalunya per la crisi política que ha afectat les institucions i la seva credibilitat. Hem de recuperar l’estabilitat i donar seguretat marcant les regles de joc. Quan això s’aconsegueixi, la resta vindrà rodat perquè Barcelona és una ciutat amb molta capacitat i emprenedoria. En molts moments he vist com la gent feia un pas endavant i es posava al nostre costat per afrontar qualsevol situació. Aquest és un dels grans valors de la ciutat.
La política també és pacte i col·laboració. La societat civil ha fet un pas endavant.
L’art del bon viure
Abans d’acabar, un parell de preguntes clàssiques més:
– Un llibre?
– El arte del buen vivir d’Arthur Schopenhauer. Sempre hi torno i és tota una declaració d’intencions.
– Un racó preferit de Barcelona?
– Depèn del dia, tant de la climatologia com d’un mateix. Últimament, passejo molt de nit per la platja i vaig del Fòrum a la Barceloneta. Només s’escolta el soroll del mar.
Un bon final d’entrevista: el soroll de les onades del mar barceloní. Una gran banda sonora per allò que Schopenhauer descrivia com l’art del bon viure, entre conceptes de solitud, saviesa, felicitat, benestar, vida, voluntat o pensament. I ja que hi som, permeteu-me acabar amb quatre reflexions d’aquesta interessant obra filosòfica:
“En la solitud, on un es veu remès al seu jo, és on es motra allò que cadascú té en el seu interior”
“El concepte de saviesa de la vida només en un sentit immanent, és a dir, com l’art de conduir la vida de la forma més agradable i feliç possible”
“Allò que fonamenta la diferència en la sort dels mortals es pot reduir a tres determinacions bàsiques: allò que un és, allò que un té i allò que un representa”
“El més important per al benestar de l’home, fins i tot per al seu estil de vida, és allò que existeix o passa en el seu interior. D’allò depèn la seva satisfacció i la seva desgràcia més profunda, que no són, en primera instància, cap altra cosa que el resultat immediat dels seus sentiments, la seva voluntat i els seus pensaments”.