Escolta-ho en àudio aquí
Vaig començar a fer feina a Intermèdia l’estiu dels meus setze anys. Em deixaven fer algunes tasques mecàniques com l’elaboració de reculls de premsa, els clippings. Aleshores es feien retallant pàgines de diari (les que estaven marcades amb un "post-it") i fent una fotocòpia impresa en un full que portés un encapçalament amb el logo d’Intermèdia, el nom del mitjà i la data. A continuació s’havien de classificar els fulls segons el color de "post-it", el client. L’últim pas era enviar-los per fax, un instrument que encara no coneixia i em resultava força inquietant. Tenia un llistat amb els números de fax que havien de rebre cada clipping, i m’havia d’assegurar que havien arribat.
Tot això ho feia a la primera oficina d’Intermèdia, al carrer Luis Antúnez. Aquell "despatx" -així li deia el meu pare i encara en parla així- ja el coneixia molt perquè hi havia passat algunes estones de cap de setmana quan era petita i el meu pare havia d’avançar feina. La meva mare, el meu germà i jo el recollíem allà per anar a dinar, o hi passàvem una estona mentre ell treballava. El Guillem i jo ens distrèiem baixant de cul les escales, practicant l’abecedari amb la màquina d’escriure de l’entrada, classificant piles de diaris o dibuixant en fulls de fax.
Aquells estius dels setze i els disset anys, a més d’enfrontar-me amb els primers dilemes de no saber com vestir-me per anar al despatx, vaig observar i aprendre d’un equip de dones que van esdevenir un referent per a mi. Elles duien roba d’oficina, bruses i vestits que jo encara no vestia i em semblaven espectaculars. Tenien converses interessants sobre la professió, el dia a dia de la feina i també es preguntaven l’una a l’altra per la família. Les observava fent seguiments amb convicció i fermesa, mentre, algunes, fumaven, o es bevien la tassa de cafè amb llet.
Un seguiment és una ronda de trucades que fan les agències de comunicació per confirmar que els periodistes han rebut la nota de premsa. El comunicat s’havia tramès per fax i, sincerament, a mi em generava força inquietud saber si aquell procediment havia funcionat. La tecnologia ha evolucionat i avui la trucada de seguiment no és sempre tan necessària. En fi, el seguiment és una trucada en què els primers segons són crucials. Les primeres paraules que pronuncies poden significar un fracàs o poden captar l’atenció i desembocar en notícia. El record dels primers seguiments que vaig escoltar m’ha seguit durant molts anys de feina i, quan n’he fet un, he procurat posar-me en el paper d’aquelles professionals, imaginant-me en aquella taula d’aquell despatx, per fer-ho igual de bé.
Va ser més tard, acabat el meu període universitari que vaig tornar a col·laborar a l’agència. Primer, de forma esporàdica, per donar suport a puntes de feina i més tard de forma fixa. Allò ja va ser a una altra oficina, al carrer Entença. L’equip que em va acollir era molt més extens i era mixt, i les trucades eren més difícils de seguir, però igualment enriquidores. Allà vaig conèixer persones amb qui he treballat durant molts anys i que han marcat un abans i un després en la meva formació. Deixaré aquesta història per un pròxim episodi d’aquests Truthful Talks dedicats als meus inicis a Intermèdia Comunicació, en el meu particular homenatge a 35 anys de feinada del meu pare i d’un equip de persones extraordinàries.
