Sorgeixen cada dia noves teories entorn de la crisi, la seva durada i les seves conseqüències més o menys apocalíptiques. Proliferen els savis de barra de bar blasmant els errors dels altres (no pas els seus), als qui consideren responsables de tot plegat. Viatgen sovint cap Andorra o cap a Suïssa aquells que han tancat l’empresa i no tenen gaires problemes de liquiditat. Apunten cap a Alemanya o cap als bancs els jugadors de dòmino que tenen algun fill allargant l’atur per poder acabar el nostre màster de cada dia. S’incorporen ràpidament a la recerca activa de feina aquells que estan a punt d’exhaurir la seva prestació de l’INEM. Tornen a estar sans i bons molts malalts de depressió que acaben de rebre notificacions per tornar a passar la revisió mèdica laboral. Tornen a cremar Barcelona els dos-cents i escaig brètols de sempre. Promulguen lleis de reforma cosmètica els qui no saben agafar el bou per les banyes i redactar lleis d’autèntic estímul a l’ocupació. Tornen a convocar grans manifestacions els qui no troben altra solució que sortir al carrer a fer quatre crits.
Voleu dir que no ho havíem vist abans tot això? Voleu dir que no tenim les eines massa gastades? No serà que cal fer-hi reformes, però reformes de debò? Ha evolucionat gaire el sistema de funcionament intern i extern dels nostres partits polítics en els darrers trenta anys? I els sindicats? I les patronals? I nosaltres mateixos? N’hi ha que sí, evidentment. Però si no ens hi posem tots alhora, superar aquesta quaresma històrica costarà molt més que Déu i ajuda. Bona Pasqua!