Eneko Goya és un dels membres més destacats de l’ala independentista del Partit Nacionalista Basc, governa l’ajuntament de San Sebastià amb el suport del Partit Socialista d’Euskadi i defensa el pacte del seu partit amb el PP a nivell d’Estat perquè diu que és una opció pel canvi i perquè “fem el que hem de fer”.
Es diria, doncs, que Goya és un polític pragmàtic i realista, capaç de pactar amb tothom, o gairebé amb tothom, en benefici dels seus propis objectius.
Té 46 anys, està casat i és pare de quatre fills, dos d’ells bessons.
L’agrada el càmping i la música de Lluís Llach, Pink Floyd i Alaska y los Pegamoides. Els seus amics el defineixen com un “home tranquil” , “un tros de pa”, “un bon paio”, “un home de fermes conviccions”, “persona disponible”, “exigent amb els altres i amb ell mateix” i “boig per la política”.
Defineix la seva ciutat en dues frases: Per ell, Donosti és una “ciutat plural” i “una experiència de vida” que pretén consolidar sobre dos eixos principals: el turisme i la tecnologia.
En el primer d’aquest dos eixos, el turisme, té dos grans adversaris: la esquerra abertzale, que no està gaire per l feina i els apartaments turístics il·legals, que també donen molta guerra. Però no parlem d’un turisme en general. Eneko vol convertir la seva ciutat en un centre de referència del turisme cultural –no confongueu amb “turisme elitista”, i diu que la cultura ha de servir per millorar la convivència.
San Sebastián va tancar amb bona nota i bon grau de convivència la seva capitalitat de la cultura europea de 2016 i ara el seu alcalde vol crear una ciutat del coneixement agradable i capaç d’atreure visitants, en comptes d’atreure visitants i després pensar què se’ls pot oferir.
Usuari intensiu de xarxes socials, és fill polític de Joseba Eguibar, va ser un dur adversari municipal de l’ex alcalde socialista Odón Elorza i manté una bona relació personal amb el seu actual tinent d’alcalde Ernest Gasco, també socialista.
Ell ha estat el primer dirigent nacionalista basc en visitar l’ Intermèdia Confidencial en els seus més de 10 anys de vida, pensem que pot oferir una mirada interessant sobre l’actual procés polític català, en el qual el PNB està jugant un paper determinat. Un procés al que el nostre convidat ha expressat públicament el seu recolzament, tot i declarar que “aquest model” no és el seu.
Celebrem, per acabar, la nostra coincidència en el gust per Pink Floyd i Lluís Llach. Allò d’Alaska y los Pegamoides ja ens agafa més lluny. I recolzat en aquesta feliç coincidència, em permetran que expressi dos desitjos: que mai ningú ens converteixi en “Another brick in the wall” i “Que tinguem sort” .
Moltes gràcies a Eneko i a tots vosaltres per acompanyar-nos.
<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/YR5ApYxkU-U?rel=0&showinfo=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>