Fa 9 anys, Eduard Punset ens deia que la felicitat és l’absència de por, de la mateixa manera que la bellesa és l’absència de dolor. Ara estem vivint temps de por, encara que fem veure que no ens afecta, i temps de dolor, fins tot els que no el sentim directament.
Què -o qui- ens comunica la por i què o qui ens impedeix gaudir de la bellesa?
Probablement, nosaltres mateixos.
En un món hiper-informat en el que tothom frisa per dir la seva, sabedor que cada cop l’haurà de dir més grossa, la infoxicació ja no és un perill sinó una realitat, que tot sovint ens atemoreix i priva de la bellesa. No manquen veus assenyades d’alguns metges, com el doctor Estivill, que recomanen informar-se un sol cop al dia, mitjançant un únic mitja de comunicació, com a fórmula eficaç per evitar l’ansietat provocada pel confinament. Convé, diu, que aquest mitjà de comunicació sigui proper a la sensibilitat i ideologia de cadascú.
Nosaltres, però, com a hereus llunyans que som de la filosofia aristotèlica, no hi estem del tot d’acord. És al punt mig on hi ha la virtut, va el dir el filòsof, però per establir què hi ha al mig cal conèixer la posició dels extrems.
Tan fàcil que seria, com ens recorda Gaspar Caballero, si féssim cas del mestre Thich Nhat Hanh: “El fet que un arbre és un arbre és molt important per a nosaltres. Ens beneficiem molt que un arbre sigui un arbre. De la mateixa manera, una persona hauria de ser una persona. Si una persona és veritablement una persona, que viu feliç i somrient, llavors tot nosaltres, tot el món, es beneficiarà d’aquesta persona. Una persona no ha de fer moltes coses per salvar el món. Una persona només ha de ser una persona. Això és el fonament de la pau”.
Però les persones, per ser persones, han de compartir, s’han de comunicar. És quan no ho fan, o ho fan amb mala fe, quan apareix la desconfiança, la misèria i el conflicte.
Dissortadament, d’exemples no ens en falten.
Que tingueu un bon desconfinament!