Aquest matí m’he pres una magdalena i un tallat al Roure, que és el bar i l’esmorzar preferit d’en Jordi Martínez, l’atabalat protagonista de la meva #lacinquenacarpeta. Ell no hi era, o potser hi era una miqueta en esperit, però no és això el que més m’ha preocupat, perquè en Jordi, per molt malament que li puguin anar les coses, és un paio eixerit que sempre se n’acaba sortint, gràcies a la seva tenacitat, i sobretot gràcies a la gent que, malgrat tot, se l’estima.
El que m’ha preocupat de debò és que he demanat pel Toni Cabedo, l’amo, i m’han dit que no hi era. I quan he demanat a quina hora vindria, m’han dit que no vindria a cap hora. Sortosament, quan he demanat per la seva salut, m’han dit que estava bé. I llavors, una mica mosca, he demanat per la Domi, la seva dona, l’alegria de la casa, la millor intèrpret de l’artesania paellera de la Vila de Gràcia. I també m’ha dit que ja no tornaria. Que s’havien jubilat. I que s’havien venut el negoci.
Desitjo de tot cor que siguin feliços. Han treballat molt per aixecar aquest bell establiment on en Jordi Martínez i jo mateix hem trobat tantes vegades consol a les nostres tristeses i alegria a les nostres petites victòries. Qui no hagi menjat una paella de la Domi al Roure, qualsevol dijous al migdia, podrà seguir sent moderadament optimista a condició que no arribi cap malafolla i li expliqui què és el que s’ha perdut en realitat. Qui no s’hagi arrepenjat a la barra noble del Roure, per prendre’s un vermut negre amb olives o unes croquetes de pernil o de pollastre a la barra, abans de sopar, cap el vespre de qualsevol dia de la setmana, no haurà pogut tastar mai el sabor d’aquesta dimensió desconeguda. Qui no hagi sucat mai una magdalena casolana a un talladet servit amb delicadesa i amor a l’ofici pel Santi, l’Isidre, en Josep, en Jordi, o el mateix Toni en persona, no sabrà mai què sentia realment Marcel Proust quan escrivia sobre magdalenes i temps perduts.
Esperem que els nous amos mantinguin l’esperit i la significació profunda del Roure. En altres llocs on han arribat, ho han fet, tot i que les reinterpretacions sempre són difícils de pair. Jo, de moment, pateixo una mica. I em fa l’efecte que en Jordi Martínez, el de #lacinquenacarpeta, encara ho deu estar pasant pitjor que jo. Potser és per això que aquest matí no hi era.
Salut, Roure! Et romandrem sempre fidels.
“Al matí, un tallat i una magdalena. Al migdia o cap al vespre, un vermut negre amb olives, i si m’arriba la pasta que retiro cada mes de l’herència de la mare, els dijous, paella. Quan hi vaig a esmorzar amb la Chantal, tots tres sabem que acaben sent dues magdalenes. Ella sempre comença dient que una de sencera és massa, que no té gana, i al final se la cruspeix gairebé tota. Sort que l’Isidre, el cambrer pèl-roig dels matins, és un home carregat de saviesa i paciència i en sol tenir una altra de preparada al taulell per ampliar la comanda així que calgui. És a dir, immediatament”
Si vols seguir les novetats de La cinquena carpeta, clica aquí.