La primera gran gestió de crisi gestionada per Intermèdia Comunicació va ser l’anomenat conflicte del Besós, iniciat l’any 1989, que va enfrontar un alcalde valent com Antoni Meseguer i el seu inseparable Joan Albert Dalmau amb tota mena de poders fàctics amb interessos contraris al projecte de construir pisos de protecció oficial al barri del Besòs, colindant a la Catalana i la Mina, una zona que vivia sota l’estigma de la marginalitat, el desordre i la delinqüència mentre Barcelona es preparava a celebrar els JJOO del 92.
El nucli del problema residia en un planejament urbanístic impulsat per l’ajuntament que encara estava tramitant la Generalitat al barri de La Catalana, on s’hi havia de fer un gran centre comercial i 196 habitatges per a famílies estructurades de la Mina, amb la intenció de desprotegir l'habitat de les organitzacions criminals que el controlaven.
La Mina, poblada per antics barraquistes del Camp de la Bota, la Perona i Montjuïc, havia viscut pràcticament desconnectada de Sant Adrià fins que a partir de 1974, amb l'arribada de la droga, va ser progressivament ocupada per bandes que feien bullying als veïns.
El dia 25 d'octubre de 1990, cinc dies abans de la constitució oficial d'Intermèdia, els treballadors de Ginés y Navarro van ser apedregats mentre iniciaven les obres. Només aquell dia va haver-hi 17 ferits, 15 detinguts, furgonetes policials atacades amb còctels molotov, casquets de bala del calibre 22 tirats per terra i altres 56 còctels molotov trobats al maleter del cotxe d’un agent de seguretat privada.
Aquella “Intifada”, contemporànea de les “intifadas” àrabs de l'època, va fer sospitar de seguida a les autoritats que tot allò no podia ser produce de la improvisació.
Entre les cares més conegudes de l’història hi havia les del conseller convergent de Benestar Social de la Generalitat, Antoni M. Comas, l'ex paracaigudista de la Legió Francesa Gèrard Pérez, el tío Manolo i alguns altres caps de clans gitanos amb interessos contraris a “l'esponjament” del territori que controlaven.
Des d'un altre angle, confesional però força influent, també hi havia els escolapis i els seus competidors evangelistes, altrament coneguts com “al·leluies”, que atenien les seves respectives parròquies, paya i gitana, de qui pretenien fer d’interlocutors amb les administracions. Altres implicats eren els “nimby” (“not in my backyard”), els qui no volien barrejar-se amb ètnies considerades conflictives i els simples lluitadors per a la dignificació del barri.
De fet, però, l’ecosistema estava fortament influït per defensors de grans interessos econòmics, com ara els impulsors del que hauria estat el primer centre comercial de zona nord de Barcelona, representats pel pied noir Gérard Pérez, que ben aviat va aconseguir contactar amb destacats dirigents polítics, com ara Macià Alavedra o Lluís Prenafeta.
Va ser justament Pérez qui va convidar Meseguer i Dalmau a viatjar a Toulon, a 45 minuts de Marsella per tal que conegueren altres realitzacions urbanístiques del grup. Una auténtica aventura, avortada a temps per en Dalmau, a bord de cotxes a 150 per hora per carreteres secundàries que va acabar en un hotel comfortable on no va ser gaire difícil conèixer algunes amables senyoretes castellanoparlants que haurien estat disposades a fer-los companyia tota la nit.
No cal dir que la gestió d’aquell compte per part d’Intermèdia va ser intensa, duríssima i fins i tot perillosa, amb guerres de propaganda de molt primer nivell... i quatre rodes del cotxe punxades alhora davant de casa meva, que és a més de 5 quilòmetres del barri de la Mina
Concretament, la tasca d’Intermèdia va consistir en la ordenació de dades i arguments, l'establiment de cercles de confiança institucional i mediàtica, l'elecció d’interlocutors vàlids i la transmissió d’informació de qualitat, degudament contrastada, tot i que, atès que la intoxicació informativa provenia de diferents fronts, va caler fer una tasca de gran precisió, gairebé quirúrgica, fent ús d’una manera adequada -i sens dubte, arriscada- de l’off the record.
Finalment, Meseguer va haver de dimitir, víctima de maniobres que ja explicarem més endavant, després d'haver patit un parell d'atacs de cor i de veure morir la mare d’un infart mentre sota casa seva tenia lloc una manifestació contra ell.
Avui dia la Catalana està més endreçada, el centre comercial que es pretenia construir forçant el pla urbanístic i rebaixant la cota 0 l’alçada d’un pis no es va fer i la decisió d'enderrocar el bloc Venus de la Mina, que es el és conflictiu, encara és vigent.
Un resultat que va permetre que Intermèdia fes una intensa immersió en matèria de gestió de crisi i que la reputació personal d'aquells clients quedès salvada.
Cosa que no pot dir tothom.