“Cada cop que parlo de la meva vida interior, la mare em porta l’escombra i em diu que escombri d’una punyetera vegada”. Aquesta frase, sentida en boca d’un pintor poc conegut en un programa de recurs de TV3 durant el dia de la vaga, m’ha fet pensar una mica, fins que hi he trobat certa analogia amb altres frases, que van des de la clàssica “Primum vivere, deinde philosofare” fins a la més vulgar de “qui no té feina el gat pentina”.
Tot això bé a tomb d’una petita polèmica de caire existencialista i recurrent, que ha tornat a saltar a l’escenari en dues versions, una digital i l’altra presencial. La presencial, paradoxes del destí, va sorgir en un esmorzar de DIR COM Catalunya amb el director d’Economia Digital, Xavier Salvador. La digital va saltar a twitter arran d’un article de premsa titulat “perder el tiempo con los cazadores de notoriedad” del redactor en cap d’Expansion a Catalunya, Sergi Saborit. Salvador i Saborit, dos bons referents professionals, amb els que no sempre cal estar-hi d’acord, però que sempre paga la pena seguir.
Va qüestionar l’amic Salvador, entre altres coses, la condició de periodista i la va voler diferenciar d’altres condicions professionals, com ara la de propagandista, posem per cas. Va escriure l’amic Saborit que n’està fins el capdamunt d’anar a rodes de premsa on hi ha més pernil serrà que no pas informació utilitzable. I crec que tots dos tenen raó.
Jo, personalment, sóc periodista perquè en tinc el títol, perquè el meu sentit de la justícia redistributiva fa que sigui membre del Col·legi de Periodistes i, bàsicament, perquè em ve de gust considerar-me’n. I punt. Segurament sòc moltes més coses, però crec que ser periodista és com ser capellà: se n’és per tota la vida. N’hi ha de virtuosos, n’hi ha de pecadors, però al capdavall, de propagandistes també n’hi ha de bons i de dolents i també treballen a tot arreu: mitjans de comunicació, agències de comunicació, digitals…
Va queixar-se l’amic Saborit de les convocatòries de premsa amb més pa que formatge, o -en les seves paraules- amb més pernil serrà que informació publicable. També té raó. Hi ha gent que encara no ha entès que les rodes de premsa no són un acte social sinó una eina de comunicació, i que si no hi ha res a comunicar, val més no fer-les, com també és veritat que els periodistes som uns professionals que estem obligats a menjar grans quantitats de caviar per poder dur a casa els cigrons de cada dia.
Però, dit això, em fa l’efecte que el gran debat no és aquest. Llegeixo abans d’escriure aquest post que el mes de febrer la publicitat ha caigut un promig del 20% a la premsa diaria. Llegeixo també que el diari espanyol de més tirada ha baixat un 25% les seves vendes del mes de febrer. M’expliquem que els eros van que volen, que els diaris “regionals” també van ràpidament a la baixa, que la publicitat en internet tampoc puja gaire i que les grans capçaleres ja no saben què fer per “monetitzar” el seu producte.
Em diuen també que la crisi, de fet, és un canvi de paradigma, que ningú pot fer previsions i que les paraules comencen a estar gastades.
Home, doncs potser que hi penssésim, no? On és l’escombra?