Segons el fulletó que presenta la darrera exposició de la Pedrera, Bill Viola és un pioner del videoart i un dels artistes més destacats de l’actual panorama mundial. Parlant d’ell mateix, Viola diu que finalment s’ha adonat que el lloc més important de la seva obra “no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni a la pantalla de video, sino en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, rebla, “només és aquí on pot existir”.
Igualment es podria dir de la comunicació. Si el missatge no arriba a les ments, senzillament, no existeix. De fet, l’art és l’instrument més potent de la comunicació humana.
La pregunta, però, seria: per arribar a la ment del destinatari, en un món saturat d’estímuls audiovisuals, n’hi ha prou amb interpel·lar únicament un dels cinc sentits? N’hi ha prou amb la vista? O amb l’oïda? O amb el tacte? O amb el gust? O, fins i tot, amb l’olfacte?
Parlant de música, l’escriptor Manuel Vilas ens ho explicava a El País a la seva manera: els elepés (long play) -deia- eren matèria, perquè ocupaven un espai visible a casa teva, damunt del llit, al costat del tocadiscs: la teva família veia aquells paios estranys que sortien a les fundes dels elepés… Van ser 31 centímetres quadrats de vida guanyats a l’Espanya de 1973… La funda del Rock and Roll Animal de Lou Reed dibuixava un enigma. Allà hi havia una religió…”.
Dir-ne religió, més enllà de la llicència literària, pot semblar excessiu. Però no hi ha dubte que l’acte ritual de posar un vinil al tocadiscs, apel·lava directament els sentits de la vista, el tacte, l’oïda i fins i tot l’olfacte. El gust era complementari i l’aportava el cubata ocasionalment associat a l’acció d’escoltar-lo.
Ara diuen que el vinil torna a estar de moda, però que la gent -no necessàriament gran ni nostàlgica- se’ls compra més aviat com a objectes de culte, més que no pas per sentir-los. Sobretot, perquè avui dia els tocadiscs són un bé escàs i prou cars per permetre-se’ls. Però el fet que n’hagi hagut un retorn remarcable vol dir alguna cosa. Diuen que l’any 2018 es van vendre més vinils que quaranta anys abans.
I l’olfacte? Segons els experts en marketing, l’olor desferma una resposta emocional immediata. Els lectors més veterans recordaran segurament l’olor característic que feia el cine Publi, al passeig de Gràcia de Barcelona, que feia ganes de tornar-hi. Ara, dècades després del seu tancament, arriba el Olfactory Branding, que dit en anglès sembla tot un descobriment, però que alguns forners barcelonins dels anys noranta ja coneixien, quan feien servir dispensadors d’olor de pa tendre enfocats al carrer per atreure compradors impulsius.
Se’n pot treure alguna conclusió de tot això? No és segur. Però en qualsevol cas ens fa pensar que la comunicació, per ser efectiva, ha d’emocionar-nos, com ho fa l’art. I les emocions entren pels sentits. Quants més, millor.
Que tingueu un bon mes de Novembre.