Dilluns tots vam conèixer una mala notícia que ja pressentíem de feia dies. Barcelona perd per segona vegada la candidatura per acollir la seu de l’Agència Europea del Medicament, davant de ciutats europees com Amsterdam, Milà o Copenhaguen. Finalment, ha estat la capital dels Països Baixos qui s’ha emportat la seu.
Estaven en joc 36 mil visitants anuals i 2.400 llocs de treball. 2.000 llocs de treball directes es generaven a la nova seu que s’ubicava a l’antiga Torre Agbar. Un projecte ambiciós, no era cap broma, i que suposava consolidar un clúster en medicina i empresa farmacèutica molt important a Barcelona i el sud d’Europa.
Barcelona i la seva àrea metropolitana sempre ha remat a favor d’apostes d’aquest tipus. Inversions en R + D, l’aposta per la investigació biomèdica o la tradició d’acollir laboratoris farmacèutics de renom. Un camí gens fàcil, a causa del deficient finançament que sempre han patit els nostres governs en aquests sectors. Barcelona sempre ha treballat per ser reconeguda com una de les capitals sanitàries referents al món.
El Sincrotró, el Parc de Recerca Biomèdica, Idibabs, el Parc Científic de la UB o el superordinador MareNostrum són també puntes de llança que il·lustren apostes en aquest camí, projectes a mig i llarg termini que generin massa crítica suficient, fora de sectors tradicionals com la construcció i el turisme.
Per què, doncs, aquest resultat? És evident que les ciutats competidores no eren ciutats qualsevol. Europa necessita repartir bé les seus de les seves agències per tot el territori de la unió. Cal recordar que Espanya acull ja agències europees, i el Fusion for Energy a Barcelona.
Però, al meu entendre, també s’han tingut en compte detonants com el conflicte polític que vivim. Malgrat la imatge d’unitat que sempre han volgut donar les tres administracions (tots tres d’obediència política diferent), això no ha estat suficient per ser guanyar. Sempre acompanyats per una societat civil representada per Barcelona Global.
La imatge d’incertesa que es projecta ara a Europa, els desencontres polítics greus entre govern català i espanyol de les últimes setmanes a causa del 155, l’empresonament de mig govern o l’exili del President, no han ajudat a vendre una candidatura sòlida i de confiança als europeus.
Malgrat les potencialitats que oferia Barcelona; les infraestructures, el clima i la qualitat de vida de la ciutat, elements molts valorats pels mateixos treballadors de l’EMA en una enquesta que se’ls va fer, no ha estat suficient per la victòria. El joc polític i la potent diplomàcia de l’Estat a Europa no ha estat efectiva, com tampoc la voluntat de seguir persistint en una projecció internacional de la ciutat. Costa molt veure la nostra alcaldessa fent de comercial i venent Barcelona pel món. No inverteix el seu temps voltant pel món i venent la capital i el país. Mantenim encara un cert complexe d’excessiva projecció internacional de la ciutat. I, és clar, si no vens la ciutat, altres t‘acaben guanyant la partida.
Derrota o pèrdua d’oportunitat? Sense cap dubte per mi la segona, recordant però que Barcelona té altres grans projectes en marxa que hem de seguir cuidant. El Mobile World Congress, el gran èxit d’una nova edició de la Smart City Expo, Barcelona referent en el món de l’emprenedoria i el talent digital… Siguem-ne conscients, aprofitem l’onada i remem tots a favor. Segur que sempre en sortirem guanyant.