Bill Clinton regna avui a la portada de l’International Herald Tribune i a la majoria dels diaris de Barcelona i Madrid, llevat d’ABC i La Razón, que es dediquen a celebrar a la seva manera l’aparent final del “cas Camps”. Poques novetats, doncs, a “la une”. Però ahir em va quedar un comentari al racó, que veig que encara frisa. Som-hi, doncs.
Es tracta d’un altre article aLa Vanguardia del benvolgut Francesc-Marc Álvaro, amb un títol d’inspiració hamletiana que diu: “Leer o no leer a Larsson”. La tesi és ben senzilla: si hi ha un autor que agrada a molta gent no pot ser gaire bo, perquè la gent no és gaire intel·ligent. Per tant, no el penso llegir, i a més a més, ho faré saber a tothom i els hi diré que estic llegint (alça parranda!) un llibret d’Stefan Zweig sobre Montaigne.
Una mica més i em cauen a terra les poesies d’en Joan Vinyoli que m’estava repassant. Però encara n’hi havia més: el periodista aprofita l’avinentesa per menystenir Vicky, Cristina, Barcelona, que, per cert, no en tenia cap culpa. I llavors em va quadrar tot. És ben cert que hi ha coses que, per damunt de l’èxit mundial, mediàtic i econòmic que hagin obtingut no poden ser reconegudes per un intel·lectual com cal. No fos cas que ens prenguessin per imbècils.
Això no obstant, aquest vespre començaré el tercer llibre de Millenium. M’ho estic passant pipa.