El primer cop que vaig sentir aquest concepte va ser el 2006, en boca del qui va ser portaveu parlamentari del PNV, Iñaki Anasagasti, al seu bloc. El polític basc es referia així -una mica despectivament- als altres partits bascos, criticant-los per convocar -dia sí, dia també- rodes de premsa amb qualsevol excusa i destacant que, comparativament, el seu partit en convocava poques i quan ho feia, era per no ser menys que els altres, deia amb certa ironia.
Vaig tornar a trobar-me amb aquest concepte 10 anys més tard, utilitzat el 2016 en una piulada del periodista Fernando Garea i referint-se als polítics que s’enviaven missatges a través de les xarxes socials en lloc de seure a una taula i parlar. El que es deia llavors en l’àmbit polític, avui ho podem afirmar de tots els àmbits i ampliar-ho: les xarxes socials han esdevingut la “roda de premsa permanent”.
No sabria dir en quin moment va passar a ser així. Ha passat davant dels nostres ulls, a poc a poc, fins arribar als fenòmens com el de Donald Trump o el més recent d’Elon Musk, que fa anar a munt i a vall Twitter -literalment- a cop de les seves piulades.
Però hi ha qui veu aquest concepte d’una altra manera: “Les lleis de transparència converteixen tots els ciutadans en periodistes, en una contínua ‘roda de premsa permanent’ -les 24 hores dels 365 dies de l’any- per mitjà de preguntes de fàcil, ràpid i gratuït accés a través de les seus electròniques de les institucions canàries i dels seus òrgans dependents”, indica Daniel Cerdán, comissionat de Transparència de Canàries. No està mal vist.
Tot i que potser per a molts, la roda de premsa perament els portarà a la memòria Fernando Simon, director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, que durant setmanes i setmanes va aparèixer a les nostres pantalles per donar-nos fe del que s’esdevenia durant la pandèmia: una veu rovellada però tranquila, que va esdevenir familiar i ens transmetia tranquil·litat i confiança en el sistema.
Però recapitulem. Anem als orígens i recordem el clàssic concepte de roda de premsa -que avui costa tant de convocar: “una reunió convocada per una persona o una organització per tal de comunicar una informació als periodistes i respondre les seves preguntes”, segons el Termcat.
Si la roda de premsa clàssica demanava una hora -millor al matí, recordeu?- i un lloc concret per a ser convocada, les xarxes socials han ajudat a trencar les barreres del temps i de l’espai per esdevenir un nou espai-temps on la roda de premsa esdevé permanent on, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, llançar materials informatius.
Amb les xarxes socials, polítics, institucions i empreses han trobat finalment el canal per arribar directament als seus públics objectius, allò que abans aconseguien a través dels mitjans de comunicació. Uns mitjans que també han entrat en aquest joc, tot utilitzant les publicacions de les diverses xarxes i reproduint-los íntegrament a mode de declaracions dels interessats, com si fossin declaracions realitzades en una clàssica compareixença. O les imatges per il·lustrar les informacions. El “copia i enganxa” elevat a la seva màxima expressió.
Sovint em pregunto què ens diria avui Marshall McLuhan de les xarxes socials. Si per McLuhan tots els mitjans de comunicació són extensions de l’ésser humà, pròtesis que ens permeten estendre els nostres sentits més enllà del seu abast natural -i citava com exemple la ràdio, extensió de l’oïda-, què serien les xarxes socials en aquesta “aldea global” en què vivim immersos?