El moment d’escollir l’especialització després de la formació obligatòria pot esdevenir una situació complicada per la quantitat de disciplines i àmbits que existeixen. En el meu cas, em va servir d’inspiració la novel·la “Perdona si et dic amor”, de Federico Moccia, en el qual el protagonista treballava en una agència de publicitat. A partir d’aquí, em vaig informar i vaig acabar estudiant el grau en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra.
En les facultats universitàries, es produeix una clara separació entre els tres graus de la comunicació: Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques. Tot i això, cada vegada es dona vida a graus més específics, com Comunicació de les Organitzacions, o més amplis, com el grau en Comunicació. Ara bé, tots persegueixen el mateix objectiu: formar a professionals en tots els àmbits d’aquesta disciplina. Després d’haver entrat al grau degut al meu interès en la publicitat, poc m’esperava que acabès escollint l’itinerari de relacions públiques.
A la universitat, les classes eren majoritàriament pràctiques, com ho és el món de la comunicació, i impartides per un professorat amb una extensa formació en el sector i professionals en actiu que dedicaven unes hores després de la seva jornada laboral a formar als estudiants. El fet de comptar amb persones altament qualificades que preparen els futurs professionals del camp de la comunicació i aporten una visió actual del sector esdevé clau de cara a la nostra incorporació a empreses i agències de comunicació. Per aquest motiu, la transició al món laboral no va ser complicada. Es sol dir que com més s’aprèn és amb l’experiència, i puc afirmar que és així. La universitat proporciona les bases de l’educació i permet una especialització mitjançant els casos reals treballats en les classes per aplicar-ho posteriorment en situacions laborals. Des que estic a Intermèdia, estic treballant amb clients que m’aporten coneixements que no es poden aprendre en cap assignatura, com és el tracte amb el client i l’organització de les esferes público-privades nacionals. Per altra banda, amb la meva participació en l’organització dels dinars “Intermèdia Confidencial” he pogut comprovar el punt d’unió entre càrrecs públics i l’empresariat català.
Arran de la meva participació com a informadora del grau que he estudiat en dues edicions consecutives del Saló de l’Ensenyament, vaig poder adonar-me que la majoria d’estudiants es dirigien a l’stand degut al fet que se n’havien adonat de la importància de la comunicació entre empreses i clients (ja no afirmaven que ser relacions públiques és repartir flyers, per sort!). Tot i així, els interessava que els informadors els hi ho expliquessim “a efectes pràctics”, ja que ho veien com a un tema més “abstracte” i se’ls hi feia difícil visualitzar-ho laboralment i, sobretot, imaginar-se les professions. Després de l’explicació, mostraven la seva motivació d’esdevenir futurs comunicadors. M’enorgulleix pensar en la quantitat de grans professionals que tindrem en el món de la comunicació en pocs anys, amb plenitud d’il·lusió i ganes de fer que les coses passin.