Un centenar d’intel·lectuals catalans ha fet públic un manifest en favor del diàleg i l’entesa entre Catalunya i Espanya. N’hi ha molts que són amics meus. Ens coneixem prou bé, són persones honestes, de pensament sòlid, carregades de bones intencions, que apel·len a un incert federalisme com a darrera esperança capaç d’evitar una separació que saben dolorosa.
Ahir vaig sopar amb una altra colla d’amics meus. Són gent honesta, de pensament sòlid, carregada de bones intencions, que creu que la única solució possible per evitar més problemes entre Catalunya i Espanya és la independència, encara que, d’entrada, pugui ser incerta i dolorosa. Uns i altres et donen arguments, t’expliquen xifres, preveuen escenaris, citen lleis, subratllen contradiccions dialèctiques dels seus oponents. Quan te’ls escoltes separadament, sembla que tinguin raó. O si més no, una part de raó.
Però si hi penses una mica, descobreixes que darrere de tots els raonaments que t’engalten, hi ha una cosa molt més important, que és el sentiment. Sentiment prioritàriament espanyolista, d’una banda. Sentiment prioritàriament catalanista d’una altra. Per molt que s’amaguin, són els sentiments els que donen la primera base a tota construcció política o ideològica.
En tot procés de separació hi ha un munt de sentiments en joc, per damunt dels interessos econòmics. Ningú se separa per ser més ric. La gent se separa per ser més feliç, per ser més lliure o si més no, per ser-ne una mica més. I els que no es volen separar, ho fan per no sentir-se més desgraciats i perquè ja estan bé com estant.
Qüestió de sentiments, en definitiva. I qui els gestiona? I com els gestionen? Us proposo que fem una anàlisi del tema. Cadascú el seu, evidentment. Jo ja l’he fet. I m’han agafat ganes de cridar; “són els sentiments, idiota!”.