El doctor Acarín, a qui vaig començar a valorar amb entusiasme a partir de la lectura del seu llibre “El cervell del rei”, comentava l’altre dia un periodista de La Vanguardia, que “la vida és una història que sempre acaba malament”. Més lucidesa, impossible.
Però també és cert que la vida, amb petits retrocessos històrics, progressa, s’allarga, s’enriqueix amb nous continguts, millora sense parar. Estic desitjant començar a llegir “La ciutat del Born” d’Albert García Espuche, per confirmar la meva vella tesi que el més ric dels barcelonins del segle XVIII (i del XIX i fins i tot de la primera meitat del segle del XX) vivia en condicions higièniques, sanitàries, mèdiques, socials, ambientals, etc. molt pitjors que les que ha de suportar avui en dia el menys afavorit dels nostres conciutadans. I això, sense afegir les condicions ètiques i morals.
Tot això ve al cas-o no-d’un article signat a El Periódico per un dels més conspicus gurus de l’actual escola catalana de la predicció catastròfica. Deia el bon home, que arrossega una ben guanyada fama de cendrós atès que s’ha passat dècades pronosticant la crisi fins que finalment el cicle econòmic i la seva higiènica freqüència històrica li han acabat donant la raó, que Catalunya estava en declivi …
Caram, amic, què fort! I per què? Doncs perquè “per primera vegada en la història, el pes econòmic de Madrid (18’71%) al conjunt d’Espanya superava el de Catalunya (18’66%)” ·. Home, dic jo, la veritat és la que la diferència no és per posar-se a plorar: les dades són relatius, és a dir, estan en relació directa i proporcional, Barcelona no és capital de l’estat espanyol ni de cap altre, el gran pes de l’administració central i de les grans empreses nacionalitzades és a Madrid, les inversions en infraestructures han estat enormement desequilibrades a favor del centre, la xarxa de comunicacions és radial i gira al voltant de Madrid … Francament jo pensava que a aquestes alçades de la pel · lícula, la importància econòmica de Madrid en el conjunt d’Espanya ja havia de ser molt superior a la de Catalunya …
Perquè alguna d’aquestes coses tindrà alguna cosa a veure amb el “declivi”, no? ¿O serà veritat el que diu l’imaginatiu cavaller quan culpa d’aquesta desgràcia a Pujol, Maragall i Montilla, successivament preocupats per qüestions de menor importància i, com és evident, de contingut majorment identitari?. Seran ells els culpables de la major incidència de l’atur a Catalunya que a Madrid? Per cert, té major incidència l’atur a Catalunya que a Madrid?
Deia Alexandre Dumas que els que no són capaços de construir res, només troben plaer en la destrucció de l’obra aliena.
En aquest cas, es tractaria de la destrucció de l’autoestima, l’amor propi, de la persistència en l’esforç, de la resistència enfront de la instrumentalització de les dades, les idees i els sentiments. De què són culpables Pujol, Maragall i Montilla? De presidir amb la major dignitat possible el govern autonòmic d’una nació que alguns neguen?
És que no té dret Madrid a créixer i Catalunya a compartir amb Madrid l’enorme càrrega de tirar del carro de l’economia estatal?
Són preguntes que em faig molt de tant en tant, a falta d’ocupacions més interessants.
És a dir, poques vegades. Gairebé sempre trobo alguna cosa millor a fer.