Fa dies que no escric en aquest blog. De fet, és l’Alex Titos qui us comenta cada dia les portades dels diaris de Barcelona i Madrid, i, tot sigui dit, ho fa molt bé. Jo, en descàrrec meu, puc dir-vos que, en canvi, he fet un munt de coses que ara tampoc és el moment d’explicar. D’entre elles, i als efectes que ara pretenc compartir amb vosaltres, n’hi ha hagut dues que vull remarcar.
Una és un curset de formació de portaveus que vàrem fer la setmana passada per un dels nostres clients, una multinacional amb seu corporativa a Barcelona. L’altra va ser un curset de formació dirigit per l’amic Xavier Roig i organitzat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Col·legi de Periodistes, on vaig mirar d’explicar què es i perquè serveix una agència de comunicació com ara la nostra.
Eren públics diferents, evidentment. El primer estava integrat per responsables de comunicació corporativa, responsables de producte i responsables de marca. Gent molt preparada i sobretot, molt atenta. La trobada va ser al penthouse d’un edifici emblemàtic i tecnològicament avançat del 22@. L’altre va ser a la sala de premsa del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, en un edifici de la Rambla Catalunya, 10, que caldria, sincerament, actualitzar tecnològicament, però que em va resultar igualment interessant pel que fa al talent professional que s’hi va aplegar tant en un lloc com a l’altre.
Les explicacions, evidentment, van ser una mica diferents, però els trets comuns d’ambdues trobades em van permetre aprendre i confirmar un seguit de coses.
Primera.- que la informació és un monòleg i la comunicació és un diàleg.
Segona.- que la comunicació és a l’organització empresarial o institucional com la respiració és a l’ésser viu: una necessitat vital, en el sentit més literal de la paraula.
Tercera.- que les organitzacions massa rígides i jerarquitzades progressen amb moltes més dificultats que les flexibles. Sobretot, per manca de respiració. És a dir, de comunicació interna i externa.
Quarta.- que el periodisme és una disciplina professional basada en tècniques absolutament necessàries per desenvolupar qualsevol activitat humana: establiment de xarxes d’informació adequades, recerca d’informació, processament i anàlisi de dades, informe, conclusions, exposició de resultats…
Cinquena.- que tothom té un producte o un servei a vendre i que s’ha de saber explicar en 15 segons. Sobretot, els periodistes.
Sisena.- que la presentació de qualsevol tema és bàsica i la primera impressió és fonamental.
I altres que ara no recordo.
Però, sobretot, hi ha una cosa que m’ha intrigat força aquest cap de setmana. Entre uns i altres assistents potser hi havia més de cinquanta persones. Però s’hi m’ho feu dir, me’n recordo més de quatre o cinc rostres i de quatre o cinc noms de cada sessió que no pas de la resta.
¿Per què? ¿Potser perquè al moment de presentar-se no tothom va saber trobar el punt d’interès, el titular, el ganxo, que podria haver fet que les recordés en acabar la sessió? ¿Potser perquè uns hi van pensar i altres no? ¿Potser perquè els que no recordo van badar al moment d’aplicar algun dels dos darrers punts que acabo d’esmentar a les seves intervencions?
No ho sé encara. Però us prometo que, jo, hi pensaré.