Felip Munar i Munar és un professor mallorquí (de llinatge inequívoc) de la Universitat de les Illes Balears, que és autor, entre d’altres coses, d’un article publicat al Diari de Mallorca el dia 2 d’agost de 2002 que tinc desat al calaix de les delícies. Es diu “Cercant els favors de les divinitats agràries”. Us el recomano.
Si cito a Munar, a qui encara no conec personalment (li hauré de demanar a Biel Mesquida que me’l presenti), és perquè l’altre dia vaig trobar un altre escrit seu, on es pot llegir que “les cireres maduren el mes de maig, mentre floreixen els rosers, es cull la millor mel, s’esquilen les ovelles, les herbes tenen virtuts guaridores i les serps perden el seu verí” .
Tot un bon auguri: aquell vespre havia de sopar un gaspatxo de cireres amb esqueixat de formatge fresc i anxoves, acompanyat d’un Blanc de Marges 2008 (Costers del Segre); un fricandó de rap amb ceps, maridat amb Beaune Bressandes 2003 de Domain Chanson, premier cru de la Borgonya; i unes lioneses – n’hi ha que n’hi diuen “profiterols”-regades amb un Melis dolç 2004 del celler Parés Baltà del Penedès.
Érem onze a taula, comptant la Teresa Soler, que és enòloga, copropietàrtia i argent viu del Llangardaix Sibarita i en Joan Reig, fotògraf, cuiner i amic des de la meva primera joventut. Ens acompanyaven la Maria Rosa, la Teresa, l’Àngels, l’Elisabet, en Jaume, el Txemari, l’Albert i l’Adrià. Les estovalles eren parades a la sala de tast d’El Llangardaix.
Era el primer sopar forum organitzat per InterMèdia, que feia de padrí d’un maridatge entre la Cuina de Capçalera d’en Joan i el Llangardaix de la Teresa. Vàrem xerrar, vàrem, endrapar, vàrem beure, vàrem riure i vàrem aprendre alguna cosa. Sempre amb moderació, naturalment.
Vàrem saber, per exemple, que el gaspatxo és una paraula d’origen mossàrab que vol dir barreja, confusió. Que els camperols andalusos se’l prenien a l’estiu per combatre la deshidratació i per aprofitar-ne les sals minerals. Que rap és un nom comú que fa referència a 265 classes de peixos marins diferents. Que la bestiola viu a les tenebres del fons de l’oceà atlàntic on s’arrosega amb l’enorme boca oberta per cruspir-se tot allò que aconsegueix enlluernar amb les bosses lumíniques que du sobre els ulls. Que fricandó és la derivació fonètica del “fricandeau” francés i que probablement vol dir fregir (del llatí “frigicare”) amb “eau”, que és sabut, vol dir “aigua”. Que les lioneses estaven molt bones. I que el cava Marquès de Gelida, obsequi de la casa i molt celebrat per la colònia gelidenca assistent, ven gairebé tota la seva producció als Estats Units.
Per tant, benvolgut Munar i Munar, cal remarcar la vigència del teu escrit: les cireres havien madurat; els rosers eren florits; les copes eren plenes de mel; no hi va haver ni gota de verí a la conversa; vàrem sortir-ne ben guarits; i, a més, no ens varen esquilar gaire. Què més volem? Tornar-hi? I tant que sí… probablement, el 17 de setembre.