Diuen que alguns economistes de bona fe, cansats de veure com fracassen una vegada i una altra i una altra les seves fórmules màgiques per encertar el diagnòstic de la crisi, comencen a pensar que el que els convé de debò és iniciar un altra bombolla econòmica, ja sigui mobiliària, immobiliària, puntcom, puntnet o puntoiaparte. També n’hi ha, em fa l’efecte, que pensen que com més duri la crisi, millor per a ells. Han agafat una posició còmodament catastrofista que fa que totes les emissores radiofòniques i televisives del país se’ls rifin com a tertulians, i mentre hi hagi crisi podran anar tirant de veta. Han descobert que el catastrofisme ven, que hi ha molta gent que hi troba consol i que està disposada a comprar-lo, i que la majoria pensa que, com més malfiat o pessimista sigui un guru mediàtic, més intel·ligència demostra.
Re de nou. Això ja passava a l’Edat Mitjana quan els predicadors de més anomenada atemorien els pobres pagesos de remença anunciant grans penes a l’infern per a tots aquells desgraciats que gosessin desafiar les prediccions del poder exercit des de la trona. Poder espiritual, però també temporal, sens dubte. Podríem dir, sense gaire por d’equivocar-nos, que darrere les amenaces de l’infern, hi havia interessos concrets. I entre ells els dels propis predicadors, que amb tot allò d’anar espantant el personal van trobar un modus vivendi prou confortable com per avançar cap al seu propi enterrament: plat a taula, prestigi social… què més es podia/pot demanar?
I darrere de tot això, com és natural, els mercats. L’estat vaticà, els bisbats i els priorats, a l’Edat Mitjana; i en Mario Draghi, als nostres dies. Ni els predicadors coneixien personalment els bisbes, ni els tertulians coneixen el senyor Draghi, però tothom viu del mateix negoci.
Que Déu ens faci bons!
Re de nou. Això ja passava a l’Edat Mitjana quan els predicadors de més anomenada atemorien els pobres pagesos de remença anunciant grans penes a l’infern per a tots aquells desgraciats que gosessin desafiar les prediccions del poder exercit des de la trona. Poder espiritual, però també temporal, sens dubte. Podríem dir, sense gaire por d’equivocar-nos, que darrere les amenaces de l’infern, hi havia interessos concrets. I entre ells els dels propis predicadors, que amb tot allò d’anar espantant el personal van trobar un modus vivendi prou confortable com per avançar cap al seu propi enterrament: plat a taula, prestigi social… què més es podia/pot demanar?
I darrere de tot això, com és natural, els mercats. L’estat vaticà, els bisbats i els priorats, a l’Edat Mitjana; i en Mario Draghi, als nostres dies. Ni els predicadors coneixien personalment els bisbes, ni els tertulians coneixen el senyor Draghi, però tothom viu del mateix negoci.
Que Déu ens faci bons!