No fa gaires dies, vaig quedar-me esgarrifat davant la tele. Em passa sovint, però aquella vegada no va ser a causa de les notícies, sinó mirant un documental de seixanta minuts filmat pels nazis l’any 1942, quan jo encara no era ni tan sols un projecte de vida. Les imatges, tràgiques però sobretot repugnants, feien ganes d’aixecar-se i anar a escopir directament la cara d’alguns personatges que hi apareixien.
Era una pel·lícula etiquetada amb la paraula “gueto”, descoberta després de la Segona Guerra Mundial en un edifici de l’Alemanya oriental, antiga propietat del Tercer Reich. Sens dubte, un instrument de propaganda nazi. El que no sabem, pel que sembla, és què volien propagar. Jo tampoc, evidentment, però crec que o eren molt intel·ligents i ens volien donar testimoni de la intrínseca maldat humana, o volien demostrar que al gueto no es vivia tan malament, llevat dels pobres, que aquests viuen fatal a tot arreu.
El document té la virtut de fer que les imatges parlin soles. Algunes, mostren l’estil de vida de les famílies “benestants” del gueto: llars amb sales d’estar ben decorades, cuines equipades amb totes les comoditats de l’època, senyores rialleres anant a prendre el te a salons confortables… El contrast dramàtic és al carrer, tot just a la porta d’aquelles llars i aquells salons tan elegants, on es veuen autèntics cadàvers ambulants, preludi de les esgarrifoses imatges dels camp d’extermini que es van començar a divulgar després del judici de Nüremberg.
La població que hi apareix pot dividir-se en tres grans grups: la gent acomodada que viu feliç, confiada i aliena a la desgràcia dels altres; la gent que encara manté alguna esperança i s’afanya per no quedar atrapada a l’espiral creixent de la pobresa circumdant; i els que ja han llençat la tovallola i passegen la seva derrota pel carrer, davant la indiferència criminal dels seus suposats compatriotes.
Especialment colpidora és la imatge d’una dona jove, amb un nadó ‒probablement mort‒ en braços, que demana i demana un rosegó de pa, davant d’un cadàver abandonat a la porta d’una casa, mentre la gent en passa pel costat.
El reportatge, emès per TV3, ens recorda que al capdavall tota aquella gent, rics, pobres i miserables, van ser massacrats i confinats en camps d’extermini, sense distinció d’edat, sexe o classe social. “Els rics es pensaven que se’n salvarien”, diu un dels testimonis. Vana esperança.
No vull forçar cap analogia que pugui semblar exagerada, però sí subratllar que la història demostra que quan la desgràcia és general acaba afectant tothom, malgrat que n’hi hagi molts que pensin que els que perden la feina, la salut o la llibertat sempre són els que no saben gestionar correctament les amenaces.
Sembla que Warren Buffet tenia raó quan l’any 2009 va dir que l’avarícia, la ignorància i la mentida són en l’origen de totes les crisis. Potser caldria afegir-hi la indiferència, però, en qualsevol cas, sembla segur que la crisi moral es la mare de totes les crisis.