Una de les preguntes que, per raó de la feina que faig, acostumen a fer-me tot sovint és aquesta: “Als periodistes només els interessen les desgràcies, oi? És que no saben parlar de coses bones?”. Podria semblar-ho, efectivament, i el cert és que em consta que aquesta pregunta també s’ha plantejat críticament en alguns consells de redacció d’alguns mitjans preocupats per qüestions que van més enllà del dia a dia. Per exemple: quina repercussió té el pessimisme en la moral col·lectiva, quin impacte té en la productivitat del país, i, fins i tot, quin resultat acaba tenint en el compte d’explotació del mateix mitjà de comunicació. Fins al punt que n’hi ha alguns que s’han proposat publicar si més no una notícia positiva diària, generalment a la seva secció d’economia, ja sia per compensar, ja sia pel que sia.
Hi ha cínics que, ras i curt, diuen que una notícia és allò que els periodistes consideren que ho és. I no en parlem més. Però, és clar, pot ser que un redactor consideri que la seva informació és noticiable i que el seu cap de secció pensi que no. O que tots dos pensin que sí, i que el seu redactor en cap pensi diferent. I així anar enfilant la jerarquia, fins a arribar al consell de redacció, que és on es cou el diari, o l’informatiu o el telenotícies de l’endemà, i, en definitiva, és el forn on es couen, se seleccionen o es llencen a la paperera totes aquelles “notícies” que algun periodista de base havia considerat que ho eren. I abans d’haver-ho cregut el periodista de base, s’ho havia cregut (i/o elaborat) un periodista de fonts, que generalment treballa en una agència de comunicació, com ara Intermèdia. Cosa que vol dir que, abans de tot això, hi ha cregut el dircom del client de l’agència, interpretant ordres o conveniències de la seva organització, i, més concretament, del seu CEO, que és la persona que, vés per on, acostuma a signar els contractes de serveis.
En resum, que potser sí que és el periodista de mitjans qui decideix què és notícia i que no ho és, però també és veritat que cal que ho vegi igual tota la línia jeràrquica del mitjà en què treballa i que el dircom de l’empresa client del periodista de fonts i els seus caps també sapiguen distingir entre informació i publicitat. Que són coses tal vegada complementàries, però diferents. Fer rutllar tot això de manera harmònica i racional és la tasca del periodista de fonts i de les agències de comunicació, com ara la que subscriu aquesta tesi.
És una tasca, no cal dir-ho, apassionant, que també té les seves normes escrites i no escrites. Però d’això començarem a parlar en un proper post i qui sap si, fins i tot, en una petita sèrie de posts que anirem publicant de mica en mica. No s’ho perdin, senyores i senyors, i molt bon dia a tothom.